tardor

"NOMES DÉU ÉS DÉU"

Publicat en el Diari Menorca 20/11/210
“No ens deixem seduir per l’exterior, ni tan sols per l’esplendor de la religió. Només Déu és Déu, i és a ell a qui hem de buscar.
No et centris en els rituals, i en la riquesa de les cerimònies; més aviat deixa que t’ajudin a centrar-te en la profunditat de la teva fe.” (Joan Chittister).
Dins la nostre societat materialista i consumista, ens creem els nostres propis déus, ens els fem a la nostre mida, adaptats als nostres capricis i les nostres conveniències. Això fa que donem importància a les coses exteriors: com és el físic, els diners, el prestigi el poder... uns elements bons tots, però que quan els absolutitzem, ens esclavitzen i ens fan cada vegada més individualistes, més egoistes, i més insensibles a les realitats del nostre món.
Si ens aturem a pensar, veurem que no som perfectes, i que cometem moltes errades, molt sovint en perjudici dels altres. Els majors mals d’aquest món, son provocats per nosaltres els homes: la violència, les guerres, els abusos i l’explotació, la gran injustícia social, uns fets que son conseqüència, d’haver donat l’esquena a Déu. Que podem fer per millorar i construir un mon millor? Haurem de començar per millorar i caviar nosaltres, les nostres actituds. De res ens serveixen a els cristians les nostres celebracions dominicals per molt que les cuidem fent que siguin molt polides. La importància de la litúrgia no rau en la celebració de portes a dins, sinó en la transcendència de portes cap a fora, amb el testimoni que donem al carrer. Amb el compromís de fer be les petites coses de cada dia...
Amb el nostre comportament de persones serioses, petits gestos de fidelitat, de bondat, de sensibilitat vers les necessitats dels altres... son aquest els rituals vàlids que hem de fer prevaler.
Avui dins un mon de increensa, el nostre testimoni critià no l’hem de prioritzar en el compliment d’uns preceptes, sinó amb la nostre presencia dins la societat, amb l’estil de vida que ens marca l´Evangeli, encara que anem contra corrent, però moguts per la fe i l´esperança, de poder construir un món millor.
Vivim dins un món que ha substituït Déu per els ídols, I ens adonem de que els ídols ens esclavitzen, ens deixen decebuts... els ídols amb el temps cauen i que cap no dura per sempre i, és que només Déu és Déu, és el qui dura per sempre i dona ple sentit a les nostres vides.

Toni Olives Camps

amb amor...

"El valor etern..."

“Ens passem la vida acumulant coses. Tanmateix és més aviat el que fem amb els altres el que determina el seu valor etern.
Quan usem el que tenim en benefici dels altres, aleshores som rics als ulls de Déu”
(Johan Chittister).
Els grans esforços de la nostre vida, els orientem a obtenir coses, bens materials, a consumir. Ens creiem importants en quant a la quantitat i qualitat de coses que posseïm. La quantitat i qualitat de coses que podem consumir... i, no ens aturem a pensar si de debò ens son necessàries o no, si el que acumulem es fruit de una explotació laboral, si condueix a incrementar el volum de fems i la contaminació. Si amb el nostre consum accelerem els límits dels recursos naturals, o l’empobriment del sol, accelerant la desertització...
Estem acumulant i consumint coses, com si ens consideréssim immortals, com si els bens materials adquirits, fossin patrimoni nostre per sempre.
Acabem de commemorar el dia de Tots Sants i el dia dels Morts. Dies en que s’acostuma a anar al cementeri, recordant els familiars, amics o coneguts que ens han deixat. Jo no hi he anat, no hi crec gaire amb aquesta visita puntual un cop a l’any, si pot anar qualsevol dia. A demés si vull recordar els morts, ho puc fer des de casa o qualsevol lloc. Anar al cementeri només me serveix per una cosa, per adonar-me, de que allà no resten més que un munt d´osos. De que la mort ens fa iguals a tots i, de que els bens materials acumulats al llarg de la vida, al final no ens serveixen per res.
Al cap i a la fi idò que és el que te valor en la vida? Què és el que perdurarà...? Tot allò que haguem fet per els altres. Tot allò que haguem compartit. Tot el que haguem donat i estimat... Això és al final el que perdura i el que la gent valora. Una frase molt freqüent a la sortides d’un funeral és... “Era una bona persona!” Al final valorem les persones pel que han donat i estimat. Penso que l’únic valor etern per lo tant, és “l’amor”.

Toni Olives Camps