sábado, 21 de mayo de 2011
Prioritats...
Publicat en el Diari Menorca 20.05.11
APOSTAR PER LA CULTURA
A vegades me pregunto quins criteris i prioritats es fan prevaler, a l’hora de distribuir els pressupostos, partides o subvencions, des de les nostres Institucions Municipals, Consell Insular, Govern Balear, Ministeris... Entenc que hi predomini l’acció social, i ho aplaudiré si es fa així. Però quin lloc ocupen els pressuposts, a l’hora concedir subvencions o ajuts? O, quin pressupost es destina per exemple a les festes populars o els esports? I a l’ensenyament i la cultura...?
La cultura en general, es queda a la cua de moltes altres activitats i això ho demostra el retall de les subvencions de les nostres institucions insulars, que rep l´Ateneu de Maó i, que s’han vist retallades per la meitat, posant aquesta institució cultural, amb una situació critica de subsistència.
L’any 1905, un grup d’intel•lectuals, posen en marxa l´Ateneu de Maó, com a institució cultural, que ha perdurat fins avui, o sigui fa 106 anys. La vida ateneista ha influït se’ns dubte al llarg de tantes dècades, en el marc cultural dels maonesos i dels menorquins en general i, és pot dir que un referent cultural per excel•lència.
A l’assemblea general extraordinària de passat dia 11 de maig, el President d’aquesta entitat cultural, José Antoni Fayas, exposava la situació actual amb nombres negatius, una situació que és molt preocupant, el que en hauria de fer pensar, a quin lloc situem la nostre cultura. Davant aquesta situació es va acordar per unanimitat, augmentar ses quotes dels socis fins a 9 € mensuals, el que representa un increment del 50 % damunt el que ara estaven pagant. Seria d’agrair, que les institucions fessin el mateix, enlloc de fer-ho justament a l’inrevés disminuint les seves ajudes un 50%. Almanco que enguany no davallin més. Si la societat civil aposta per la cultura, me sembla que les institucions amb més raons torno a dir, n’haurien de prendre exemple.
L’Ateneu a part de les aules de música amb 90 alumnes, dibuix i pintura 60 alumnes; grup de lectura de joves i adults, cursos de fotografia... disposa de biblioteca a disposició des públic, hemeroteca diaris local i nacionals, fonoteca on s’enregistra des de 1981 conferències, taules rodones etc. Dins l´Ateneu hi ha a més a més el Grup Filharmònic, el grup Filatèlia i Numismàtica, el Cine Club... tots els amb molta activitat.
Al llarg de l’any s’imparteixen interessant cicles de conferències, les tertúlies puntuals de cada dimarts; es fan exposicions, convocatòries de premis... Assistir a qualsevol conferència i trobar-te amb el saló d’actes al complert; veure la fidelitat dels contertulians a les tertúlies o, quan trobes per les escales al•lotes i al•lots que van alegres perfeccionar el gust per l’art que volen perfeccionar, és un motiu de goig i que demostra que l´Ateneu esta viu i que no el podem deixar mori de cap manera.
Voldria fer també una crida a aquelles entitats privades que aprecien de debò la cultura, perquè sàpiguen que poden apostar i actuar com responsoris, tenint en compte que les seves aportacions, tenen compensació fiscal d’un 35 %. Penso que la prioritat per la cultura i la continuïtat del Ateneu, hauria de ser l’aposta que féssim tots, per sobre de qualsevol altre activitat, d’oci, esportiva o de festes o qualsevol altre. Postra per la cultura, és apostar per el futur...!
Toni Olives Camps
A vegades me pregunto quins criteris i prioritats es fan prevaler, a l’hora de distribuir els pressupostos, partides o subvencions, des de les nostres Institucions Municipals, Consell Insular, Govern Balear, Ministeris... Entenc que hi predomini l’acció social, i ho aplaudiré si es fa així. Però quin lloc ocupen els pressuposts, a l’hora concedir subvencions o ajuts? O, quin pressupost es destina per exemple a les festes populars o els esports? I a l’ensenyament i la cultura...?
La cultura en general, es queda a la cua de moltes altres activitats i això ho demostra el retall de les subvencions de les nostres institucions insulars, que rep l´Ateneu de Maó i, que s’han vist retallades per la meitat, posant aquesta institució cultural, amb una situació critica de subsistència.
L’any 1905, un grup d’intel•lectuals, posen en marxa l´Ateneu de Maó, com a institució cultural, que ha perdurat fins avui, o sigui fa 106 anys. La vida ateneista ha influït se’ns dubte al llarg de tantes dècades, en el marc cultural dels maonesos i dels menorquins en general i, és pot dir que un referent cultural per excel•lència.
A l’assemblea general extraordinària de passat dia 11 de maig, el President d’aquesta entitat cultural, José Antoni Fayas, exposava la situació actual amb nombres negatius, una situació que és molt preocupant, el que en hauria de fer pensar, a quin lloc situem la nostre cultura. Davant aquesta situació es va acordar per unanimitat, augmentar ses quotes dels socis fins a 9 € mensuals, el que representa un increment del 50 % damunt el que ara estaven pagant. Seria d’agrair, que les institucions fessin el mateix, enlloc de fer-ho justament a l’inrevés disminuint les seves ajudes un 50%. Almanco que enguany no davallin més. Si la societat civil aposta per la cultura, me sembla que les institucions amb més raons torno a dir, n’haurien de prendre exemple.
L’Ateneu a part de les aules de música amb 90 alumnes, dibuix i pintura 60 alumnes; grup de lectura de joves i adults, cursos de fotografia... disposa de biblioteca a disposició des públic, hemeroteca diaris local i nacionals, fonoteca on s’enregistra des de 1981 conferències, taules rodones etc. Dins l´Ateneu hi ha a més a més el Grup Filharmònic, el grup Filatèlia i Numismàtica, el Cine Club... tots els amb molta activitat.
Al llarg de l’any s’imparteixen interessant cicles de conferències, les tertúlies puntuals de cada dimarts; es fan exposicions, convocatòries de premis... Assistir a qualsevol conferència i trobar-te amb el saló d’actes al complert; veure la fidelitat dels contertulians a les tertúlies o, quan trobes per les escales al•lotes i al•lots que van alegres perfeccionar el gust per l’art que volen perfeccionar, és un motiu de goig i que demostra que l´Ateneu esta viu i que no el podem deixar mori de cap manera.
Voldria fer també una crida a aquelles entitats privades que aprecien de debò la cultura, perquè sàpiguen que poden apostar i actuar com responsoris, tenint en compte que les seves aportacions, tenen compensació fiscal d’un 35 %. Penso que la prioritat per la cultura i la continuïtat del Ateneu, hauria de ser l’aposta que féssim tots, per sobre de qualsevol altre activitat, d’oci, esportiva o de festes o qualsevol altre. Postra per la cultura, és apostar per el futur...!
Toni Olives Camps
sábado, 14 de mayo de 2011
Al servei del poble...
Publicat en el Diari Menorca 10-5-2011
PROU PRIVILEGIS!
Cada vegada que s’apropen eleccions me descol•loquen, i me desmotiven més, les arengues dels politics, limitant-se a fer-se mútues desqualificacions, emprant un llenguatge sovint irrespectuós, ofensiu, amb l’única intenció de desprestigiar l’altre i tirar-li terra al damunt o treure’ls els pedaços bruts. Si admetessin un consell els diria que, fossin més honrats i que “aquell qui estigui net de culpa tiri la primera pedra”, perquè me sembla que ningú s’hi atreviria...
A tots aquells qui pretenen desenvolupar un càrrec polític, m’agradaria en primer lloc, veure’ls amb vocació de ser servidors del poble i no a l’inrevés. Que oferissin uns programes socials creïbles, amb possibilitats i amb el compromís de dur-los a terme.
Desprès els demanaria més transparència, i sentit comú, defugint de tot privilegi per damunt dels altres. Perquè decent que un diputat amb tan sols 7 anys de exercir, pugi optar a la jubilació amb tots els drets, i un treballador normal necessita 35 anys...? Un espanyol pot optar a una pensió màxima de 32.000 €; i els politics la tenen vitalícia que pot superar els 74 €... perquè les seves pensions no son, com les de la resta dels ciutadans...? Incompatibles amb d’altres sous de l’administració o d’altres activitats econòmiques... (el Sr. Felipe González; Sr. Jose Maria Aznar...). Perquè la retenció de la nomina dels diputats i senadors és només, del 4,5 %...?
Perquè els ciutadans espanyols, hem de pagar les vacacions al president del govern? Quan molts de ciutadans no poden gaudir-ne, perquè el seu pressupost no els hi ho permet? Nomines i pensions ridícules... El president del govern espanyol es l’únic de la UE que carrega les despeses de les seves vacances sobre els pressupostos estatals...
Davant aquest panorama me veig confús i preocupat a l’hora d’anar a votar, perquè no trobo amb qui dipositar la meva confiança... En aquests moments no veig, politics amb vocació, que inspirin confiança, disposats a servir la societat a partir del sentit comú., amb idees clares i programes creïbles i factibles...
Avui malauradament les ideologies s’han esfumat, i l’únic que importa és poder accedir als privilegis i interessos particulars o de partit, per sobre dels interessos comuns,- els de tots els ciutadans -, politics que prometin el que pensin que poden oferir i portar a terme, sense enganyar a els ciutadans.
Voldria evitar la paraula crisi però no puc, - la crisi continua -, continua i no sabem fins quan... continuem capficats en ella, menys el grup de privilegiats de sempre que no l’han patida, no la pateixen, ni la patiran, perquè ningú els controla ni els regula els seus sous ni les seves pensions. Així què, que us n’assembla, el panorama és aquest! Ni queda algun que sigui de fiar? Algun que es senti un ciutadà com els altres...? Encara hi ha temps de comprometre’s a favor dels ciutadans de manera honesta i solidaria...
Cada vegada que s’apropen eleccions me descol•loquen, i me desmotiven més, les arengues dels politics, limitant-se a fer-se mútues desqualificacions, emprant un llenguatge sovint irrespectuós, ofensiu, amb l’única intenció de desprestigiar l’altre i tirar-li terra al damunt o treure’ls els pedaços bruts. Si admetessin un consell els diria que, fossin més honrats i que “aquell qui estigui net de culpa tiri la primera pedra”, perquè me sembla que ningú s’hi atreviria...
A tots aquells qui pretenen desenvolupar un càrrec polític, m’agradaria en primer lloc, veure’ls amb vocació de ser servidors del poble i no a l’inrevés. Que oferissin uns programes socials creïbles, amb possibilitats i amb el compromís de dur-los a terme.
Desprès els demanaria més transparència, i sentit comú, defugint de tot privilegi per damunt dels altres. Perquè decent que un diputat amb tan sols 7 anys de exercir, pugi optar a la jubilació amb tots els drets, i un treballador normal necessita 35 anys...? Un espanyol pot optar a una pensió màxima de 32.000 €; i els politics la tenen vitalícia que pot superar els 74 €... perquè les seves pensions no son, com les de la resta dels ciutadans...? Incompatibles amb d’altres sous de l’administració o d’altres activitats econòmiques... (el Sr. Felipe González; Sr. Jose Maria Aznar...). Perquè la retenció de la nomina dels diputats i senadors és només, del 4,5 %...?
Perquè els ciutadans espanyols, hem de pagar les vacacions al president del govern? Quan molts de ciutadans no poden gaudir-ne, perquè el seu pressupost no els hi ho permet? Nomines i pensions ridícules... El president del govern espanyol es l’únic de la UE que carrega les despeses de les seves vacances sobre els pressupostos estatals...
Davant aquest panorama me veig confús i preocupat a l’hora d’anar a votar, perquè no trobo amb qui dipositar la meva confiança... En aquests moments no veig, politics amb vocació, que inspirin confiança, disposats a servir la societat a partir del sentit comú., amb idees clares i programes creïbles i factibles...
Avui malauradament les ideologies s’han esfumat, i l’únic que importa és poder accedir als privilegis i interessos particulars o de partit, per sobre dels interessos comuns,- els de tots els ciutadans -, politics que prometin el que pensin que poden oferir i portar a terme, sense enganyar a els ciutadans.
Voldria evitar la paraula crisi però no puc, - la crisi continua -, continua i no sabem fins quan... continuem capficats en ella, menys el grup de privilegiats de sempre que no l’han patida, no la pateixen, ni la patiran, perquè ningú els controla ni els regula els seus sous ni les seves pensions. Així què, que us n’assembla, el panorama és aquest! Ni queda algun que sigui de fiar? Algun que es senti un ciutadà com els altres...? Encara hi ha temps de comprometre’s a favor dels ciutadans de manera honesta i solidaria...
Toni Olives Camps
miércoles, 27 de abril de 2011
Pasqua!
Publicat en el Diari Menorca 24-4-2011
EL SILENCI DE DÉU I LÉSCLAT DE LA VIDA
Al llarg de la vida patim entrebancs i contrarietats, injustícies, infermetats, dolor i mort... I és davant la mort que se’ns obren molts interrogants, ens demanem el perquè? Perquè morts per accidents, d’infants, de joves, guerres, i terrorisme; morts degudes a malalties irreversibles, o a causa de les drogues, la fam... Estralls naturals, terratrèmols, tsunamis, huracans... I és davant tants desastres que ens demanem, on és Déu? Perquè ho permet això? De ben segur que ho podria evitar... Però és que Déu no és un Déu màgic, que manipuli l’home o la natura, - la natura és lliure; l’home és lliure, la naturalesa fa el seu curs, per be o per mal, però sense que Déu li posi traves, l’home va a la seva.... Mentre, Déu guarda silenci... Un silenci que sovint dol i, davant el qual ens rebel•lem, ens queixem, ens enfadem, reneguem...
El passat diumenge de Rams, i divendres Sant, els cristians hem llegit, i hem escoltat el relat de la Passió de Jesús i, hem vist com Jesús prega a l’hort de Getsemaní, conscient de que se li apropava la mort: “Pare si és possible, que aquesta copa s’allunyi de mi, però que no es faci com jo vull, sinó com tu vols”. Però Déu calla, que feixuc aquest silenci! Jesús tindria els mateixos interrogants que tenim nosaltres, els mateixos perquès... Ho constatem quan clavat a la Creu diu: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?” Solitud total... Dramàtica solitud, Déu continua en silenci i, és a n´aquest Déu que Jesús dirigeix les darreres paraules: “Pare confio el meu alè a les vostres mans.” Silenci, abandó, solitud, però malgrat tot, esperança, la fe, la confiança total amb Déu...
Aquest silenci de Déu es romp, ens mostra el triomf de la vida, ens ha servit per demostrar-nos, que la mort no és la darrera baula o punt i final, sinó que per ella arriba l’asclat de la vida amb tota la seva plenitud. Ho varen comprovar Maria Magdalena, i ho comprovaren els deixebles quan en anar al sepulcre el trobaren buit i uns missatgers els digueren: “Busqueu a Jesús el Crucificat? No hi és aquí, ha ressuscitat!” Déu s’ha manifestat tal com és, com l’origen i el destí de la vida, la vida més enllà de la mort. Déu ha romput el silenci, amb la resurrecció de Crist, per indicar-nos que la vida te una transcendència, per damunt els llaços i la foscor de la mort. Tot i així, mai no deixa, ni deixarà de ser de ser un interrogant, mai no deixa de ser un misteri, que no se’ns desvetllarà fins arribat el moment.
La por, els dubtes, son resultat de la nostre condició i limitació humana, però la fe i l’esperança a partir de la resurrecció de Crist, ens fa entendre de què, més enllà de la mort hi ha qualque cosa més, hi ha l’esclat de la vida a partir del Crist Ressuscitat! I és amb aquesta esperança que us desitjo a tots una: ¡Molt Bona Pasqua!
Toni Olives Camps
El passat diumenge de Rams, i divendres Sant, els cristians hem llegit, i hem escoltat el relat de la Passió de Jesús i, hem vist com Jesús prega a l’hort de Getsemaní, conscient de que se li apropava la mort: “Pare si és possible, que aquesta copa s’allunyi de mi, però que no es faci com jo vull, sinó com tu vols”. Però Déu calla, que feixuc aquest silenci! Jesús tindria els mateixos interrogants que tenim nosaltres, els mateixos perquès... Ho constatem quan clavat a la Creu diu: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?” Solitud total... Dramàtica solitud, Déu continua en silenci i, és a n´aquest Déu que Jesús dirigeix les darreres paraules: “Pare confio el meu alè a les vostres mans.” Silenci, abandó, solitud, però malgrat tot, esperança, la fe, la confiança total amb Déu...
Aquest silenci de Déu es romp, ens mostra el triomf de la vida, ens ha servit per demostrar-nos, que la mort no és la darrera baula o punt i final, sinó que per ella arriba l’asclat de la vida amb tota la seva plenitud. Ho varen comprovar Maria Magdalena, i ho comprovaren els deixebles quan en anar al sepulcre el trobaren buit i uns missatgers els digueren: “Busqueu a Jesús el Crucificat? No hi és aquí, ha ressuscitat!” Déu s’ha manifestat tal com és, com l’origen i el destí de la vida, la vida més enllà de la mort. Déu ha romput el silenci, amb la resurrecció de Crist, per indicar-nos que la vida te una transcendència, per damunt els llaços i la foscor de la mort. Tot i així, mai no deixa, ni deixarà de ser de ser un interrogant, mai no deixa de ser un misteri, que no se’ns desvetllarà fins arribat el moment.
La por, els dubtes, son resultat de la nostre condició i limitació humana, però la fe i l’esperança a partir de la resurrecció de Crist, ens fa entendre de què, més enllà de la mort hi ha qualque cosa més, hi ha l’esclat de la vida a partir del Crist Ressuscitat! I és amb aquesta esperança que us desitjo a tots una: ¡Molt Bona Pasqua!
Toni Olives Camps
Suscribirse a:
Entradas (Atom)