De ca nostra

Publicat en el Diari Menorca

LA TRADICIÓ DELS BUNYOLS

En ses meves caminades matineres, fent es recorregut des port, acostumo pujar per sa Costa de ses Piques i Costa de la Clota, passant de devora de Can Senyalet, on l’aroma a par recent acabat de coure, és una invitació a entrar. És el que vaig fer un dia d’aquest, amb intensió de conèixer de ben a prop, un producte artesà i típic d’aquests dies com son els bunyols, que son presents per Tots Sants a tots els forns i pastisseries, la meva curiositat però, era veure com els feien...
Atès per en Jaime Ferrer, segona generació de Can Senyalet, me vaig interessar per el temps que aquest forn està obert al públic, i fa tant mateix 56 anys que ofereixen a diari, a primera hora del matí, un pa artesà acabat de coure. Dic artesà, perquè vaig comprovar el fan amb llevat de massa mare, - això és-, massa de pa fermentada que és el llevat mes antic i natural que hi ha i, amb una mescladora mecànica com és natural.
Els preparatius de fer es pa comencen entre les deu i les onze de la nit, fins que treure el pa cuit de matinada, per estar a disposició dels clients habituals a primera hora del dia.. Una d’aquestes professions que son d’agrair, ja que fan la feina quan tothom descansa i dorm, i a ells no els toca més remei que dormir duran el dia.
Anem però al tema que m’interessava, - els bunyols -, dels que vaig poder fer el seguiment de com es feien i els fregien; només l’aroma de quan els fregeixen ja és un plaer, i no en parlem si els mengem regats duna bona mel de Menorca. El bunyols me va dir en Jaime els fa, amb la meitat de farina de força i la meitat de fluixa, saïm, (el saïm pot ser substituït per mantega cuita, avui en dia difícil de trobar), sucre, ous llevat; alguns i posen moniato... però això és com els cuiners, cada forner te el seu secret, el que li dona el tats diferent o peculiar. Al preguntar-li sobre la quantitat de bunyols que fan per Tots Sant, va apuntar entre uns 250-300 kilograms què imagineu tots els forns de l’Illa, la quantitat de bunyols que s’arriben a consumir per aquestes dates.
Com que la conversa sa prestava a parlar de les tradicions, varem coincidir en que certes tradicions s’estan perdent, com per exemple la de les ensaïmades o coca bamba típica de les festes patronals d’estiu. Ara trobem ensaïmades a la venda durant tot l’any. Igual passa amb les formatjades, que antany, es menjaven només per la Pasqua i avui en dia també les mengem durant tot l’any. El bunyols sí, son propis d’aquestes dates i es mantenen ben típics de la festa de Tots Sants, només ens cal guaitar als aparadors de qualsevol forn o pastisseria, i veure les exposicions que fan d’aquest producte tan nostre i tan exquisit. Tant nostre que moltes famílies els fan també a casa, seguint receptes d’àvies i besàvies, passant les receptes d’una generació a l’altra.
Moltes vegades he pensat, en que els bunyols amb mel, serien un bon postres a oferir els restaurants, per donar-los a conèixer als turistes, però és clar! També deixaria de ser producte tradicional... M’estic quedant amb el dubte, promoció o tradició? Crec que val la pena conservar la tradició i, el qui vulgui menjar bunyols, que vengui de vacances per la festa de tots Sants...

Toni Olives Camps

Tradicions importades

Publicat en el Diari Menorca 1 de novembre 2011

HALLOWEEN O TOTS SANTS…

No hi ha cap dubte de que ens agraden les coses d’importació, fins hi tot les tradicions. En aquest cas me referiré a “Halloween” o festa de les bruixes, que prové dels Estats Units, Canada, nord de Mèxic... Un festa que es celebra el 31 d’octubre i, que ha arrelat fort dins la nostre societat, degut als interessos comercials que hi fan el seu negoci; màscares, maquillatges, disfresses, les carabasses i molts altres objectes decoratius relacionats amb aquesta festa. Una festa que sembla vol fer ombra o suplantar, la nostre festa tradicional de Tots Sants. Dic suplantar, perquè me dona la sensació, de que volem evitar, portar els fillets al cementiri com és tradició anar aquest dia, per no parlar-los de la mort que gaire be no sabem com fer-ho, i tant mateix els disfressem de calaveres, vampirs, o monstres terrorífics, lo qual no deixa de ser curiós i contradictori.
De la festa de Tots Sant, crec que n´hem de mantenir la tradició d’anar al cementiri, no tant per intercedir pels nostres difunts, -allà només n’hi ha les despulles- i jo crec endemés, que més bé son els qui ens han precedit, que poden intercedir per nosaltres, que no pas tant nosaltres per ells. En cas de voler intercedir o resar per ells, ho podem fer a qualsevol lloc on ens trobem i sense necessitat de anar al cementiri. La meva creença és que els qui ens han precedit, gaudeixen de la plenitud de la vida, dins un altre dimensió que desconeixem, però en la que crec, sinó la vida humana per a mi, la consideraria un absurd. A més a més, és com un reconeixement de respecte i veneració, a tots els sants anònims que no han estat reconeguts com a tals, però que de ben segur, son tant sant com els altres, ja que l’únic mèrit que compte per aquesta distinció, és haver viscut estimant...
Però anant a la tradició de anar al cementiri per Tots Sants, en que son guarnits de tantes flors i llums de cera. Penso que és un bon moment, per anar-hi amb els fillets i parlar-los de la mort amb naturalitat, tot explicant-los que allà reposen els nostres familiars que ens han precedit i, que igual que aquelles flors tant polides i de tant colorit, es mustien i moren, i la cera es fon i les llums s’apaguen. A les persones també ens passa igual, i si som persones creients, també és un bon moment per parlar de la transcendència. De que creiem de que la vida no s’acaba quan morim, sinó que continua de manera diferent, els cos te data de caducitat, però no l’esperit... La mort és un realitat natural en la nostre vida. -excloent les mots violentes- de la que n’hauria de parlar amb tota naturalitat. Si que és cert que sempre és moment dolorós, perdre un ésser estimat, per els lligams que ens hi uneixen, però si és viscut com a un fet natural, sempre serà més fàcil, acceptar aquest transit. Sempre he tingut present a la meva avia Nina que morí quan jo tindria sis o set anys, el meu conco me va menar vora el llit i me va dir amb tota naturalitat, “l’avia a mort, s’ha dormit per sempre, ara és al cel” i sense preguntà, me vaig quedar tan tranquil.
Voldria que la festa de Hallowen no eclipsés la de Tots Sants, sinó que Tots Sants ens servis per reflexionar sobre el misteri de la vida la VIDA... Aquesta vida i mort que sempre van lligades, i que mai podrem esbrinar del tot. Jo personalment però, davant creure o no creure he optat per lo primer. Crec que l’espiral de la vida està oberta a l’infinit, per damunt de l’espiral de la mort i això és el que dona sentit a la meva vida.
Toni Olives Camps