De ca nostra

Publicat en el Diari Menorca 29-11-2011

GIN DE MENORCA
Son moltes les vagades que he passat per davant Destil•leries Xoriguer as Port de Maó, gaire bé cada dia, quan en faig el recorregut caminant, des de sa Costa de Corea fins sa Costa de ses Piques. El meu interès per conèixer les coses de ca nostra, me va fer decidir un dia a entrar, amb l’objectiu de conèixer la història del Gin de Menorca, - es Gin Xoriguer-, i de saber com s’elabora.
Me va rebre el Sr. Adolfo Villafranca, tercera generació que es dedicar a fabricar i donar continuïtat, a aquesta beguda esperitosa que, en el 1997 se li atorga la denominació geogràfica “Gin Mahón” per la CEE i, ratificat per el Govern Balear el 2009 passa a ser denominació protegida.
La tradició del Gin a Menorca, es remunta al segle XVIII, època en que Menorca, estava ocupada per els anglesos. El Gin entre els segles XVIII i XIX, es consolida com una beguda popular, que ha perdurat fins avui en dia. És dins el segle XX que Dom Miquel Pons Justo, posa nom a el Gin que ell fabrica; el que tots coneixem com a “Gin Xoriguer”. El Gin Xoriguer ha merescut el reconeixement en tota la Unió Europea com a denominació d’especialitat tradicional garantida. E.T.G. MAÓ-MENORCA.
El Sr. Vilafranca m’acompanyarà fins a la sala de producció, que és el que més curiositat tenia per conèixer. Allà vaig poder veure com es fa la elaboració del Gin, uns alambins de coure, en els que s’hi diposita aigua descalcificada , alcohol de vi de 96º i Ginebró que prové dels Pirineus. Baix l’alambí censen un foc amb llenya d’ullastre, que fa bullir la mescla. El vapor puja per el coll de cigne del alambí i es condensa en una bota o tonell refrigerant, filtrant-se i, anant a parar a unes gerres, per el seu posterior embotellat. Dir que el procediment d’elaboració del Gin, és el mateix que es feia allà pel segle XVIII, pel que podem que és, totalment artesanal i ben de ca nostra. El Gin de Menorca és present, conegut a molts països arreu del mon, i no te que envejar rés a d’altres ginebres, amb ell podem fer qualsevol combinat o beure’l sol, sempre sense abusar, tenint en compte que te una graduació important. Per descomptat recordar, que no estan permeses les begudes alcohòliques als que son menors d’edat...
Una experiència més en les coses de ca nostra, que he volgut compartir amb vostès perquè val la pena conèixer, aquelles coses que les tenim al nostre abast, i que per no decidir-nos, ens quedem sense conèixer.

Toni Olives Camps

Llegint "Bajo el magnolio"

EL MEU PI

“Tenir un fill, escriure un llibre, plantar un arbre...” Son tres coses que diuen que un ha de haver fet durant la seva vida... tot això ja ho he fet i me’n sento molt orgullós. El sembra l’arbre ho vaig fer quan devia tenir dotze o tretze anys, vivint al camp. Els meus pares vien de l’agricultura i la ramaderia. Anant un dia per un pinar, vaig descobrir un pi petit de just d’un parell de pams, i vaig pensar a l’hombre de tants de grossos, trigaria molt temps en créixer. Va ser així que vaig decidir endur-me’l, per sembrar-lo en un lloc on li donés més sa llum des sol. Amb l’ajut d`un xapó el vaig arrabassar amb molta cura i el vaig sembrar en un corral que hi havia vora un pou. “Els corrals son unes construccions circulars de paret seca, que servien per protegir les figueres”. Dins aquest no hi havia cap arbre, només males herbes que me vaig entretenir a netejar. Vaig cavar sa terra i hi vaig sembra el pi regant-lo amb aigua dels abeuradors que hi havia vora el pou. Cada setmana anava a veure el meu pi, que vaig anar regant i netejant de males herbes, fins que me vaig adonar compte de que estava ben arrelat, i havia crescut sortint per damunt de la paret del corral i, que ja aclimatat al lloc, podia viure per si sol.
Desprès de més de cinquanta anys, passejant pel camp com m’agrada, vaig anar a veure el meu pi. Avui és un pi gran, amb una soca ben gruixuda, tindrà una alçada d’uns tres metres, i permet el poder seure´s a la seva ombra, li vaig fer fotos i el vaig contemplar amb orgull durant molt temps, en silenci; tot recordant aquells anys de la meva infància...
Contemplant el meu pi, vaig pensar que quelcom semblant ens passa amb les persones. Si de petits ens desenvolupem dins un terreny familiar propici, on hi hem rebut amor, on hi hem estat educats, on hi hem crescut mamant els valors humans més elementals, vol dir que he crescut arrelats amb bona terra, forts per a resistir qualsevol embat.
Si els infants quan son petits, son com aquesta petits arbres, fràgils, indefensos, que necessiten mamar del pit de la mare,gaudir del seu escalfor humà, de, a mesura que creixen, ser protegits de les males herbes, - les males companyies -, perquè arribats a l’adultesa, puguin fer front a la vida per si sols., superant qualsevol dificultat o contra temps.
Me vaig acomiadar del meu pi tot pensant en que me falta una cosa, -la quarta cosa -, que me faria molta il•lusió. Que en deixar, aquest món dipositessin les meves cendres vora les arrels del meu pi emparat per la seva ombra...

Toni Olives Camps

L´amor...

PASAPORT A L’INFINIT

Vivim en un planeta que traspua vida per tot arreu, tot tipus d’animals, vegetació, insectes, aus; plantes marines i gran diversitat de peixos al mar... Dins aquesta immensa varietat de vida hi destaca l’ésser humà, dotat d’intel•ligència, el que hauria d’implicar que el nostre mon fos un paradís. Un paradís on hi predominés i es respectés la dignitat de totes i cada una de les persones. Tots som una mateixa raça humana, tots vivim en un mateix mon, tots haurem de denier els mateixos drets i les mateixes oportunitats, tots contemplats com a ciutadans del món, sense posar etiquetes ni classificar les persones per classes o categories.
Quan ens posem a classificar i catalogar persones, comencem a excloure i marginar, i ens sentim els uns superiors a els altres, amb saviesa que els altres, amb més poder, les millors, començant així, a deixar consemblants, tirats a la vorera, a destruir o eliminar a aquells que ens fan nosa... L’home pot ser el més intel•ligent del planeta, però sembla no s’ha posat a pensar que, és el més irresponsable, el més depredador el més destructiu i sanguinari. Els humans me sembla no tenim pressent, que tots neixen en igualtat de condicions, “nus”, i ens marxem en igualtat de condicions “nus”, amb les mans buides, sense que ens puguem emportar rés del que hem acumulat en aquest món. Si ho miréssim així, penso estaríem d’acord en que és necessari que hi hagi una justa distribució de bens i recurs arreu del mons, i no fer per lo tant diferencies dins aquest espai que tenim entre la vida i la mort.
Dins aquest nostre món, ens troben amb dues grans espirals a distingir, la de la violència, l’exclusió, el rancor i l’odi; una espiral que destrueix i autodestrueix l’home, de manera miserable. L’altre espiral és la del amor; l’amor desinteressat entre persones, que perdona i reconcilia, que comparteix amb els altres. L’amor quan es contagia en les persones, fa créixer aquesta espiral en l’espai i en el temps, és el passaport a l’infinit, perquè allò que queda i es recorda quan una persona mor, és la capacitat que va tenir en aquest món de estimar. Només l’amor, transcendeix a l’infinit! Només l’amor perdura en el record de les persones. Una qualitat o valor, que a tots ens cal practicar i acabo amb una frase de Sant Agustí “estima i fer el que vulguis” i és que si un estima, mai farà mal a ningú.

Toni Olives Camps

Parlem...

EL DIÀLEG: EL MILLOR REMEI
“Hablando se dicen a veces palabras de las que a veces uno se arrepiente, porque se dicen en un momento de arrebato o de mal humor, y la verdad es otra cosa, que a veces no se dice nunca” (Maria Mayoral) Bajo el magnolio.
No hi posem cap dubte, el diàleg és el millor remei per evitar mal entesos i conflictes, per reconciliar-nos o signar acords de Pau... Per entaular i mantenir però un bon diàleg, ens cal primer tenir i exercitar, la faculta de sabre escoltar. Escoltar és un art que ens cal desenvolupar i cultivar, si no sabem escoltar, difícilment podem mantenir un diàleg. Si ens observem un dinar d’un convit de noces per posar un exemple, on coincidim moltes persones, ens adonarem compte, que es produeix tal xerrameca i giri gai, degut a converses creuades en una mateixa taula, en que gaire be un acaba cridant, en lloc d’entaular un diàleg.
Saber escoltar és important, és un art que ens cal aprendre, si volem mantenir una conversació fluida i respectuosa. En una conversa, ens anirà bé primer escoltar, respectar el torn de paraula i, intervenir quan ens toqui el torn o en el moment oportú, sense interrompre els nostre interlocutor.
Quan plantejo el diàleg com a millor remei, és que crec de debò que ho és o, ho podria ser, en la major part de conflictes las que buscar solució. Perquè tants conflictes armats i guerres? Perquè tants conflictes de parella i separacions matrimonials? Perquè conflictes d’herències? Conflictes entre pares i fills? Entre alumnes i professors? Entre empresaris i obrers? El diàleg! El diàleg respectuós, compromès, coherent, on als interlocutors s’escoltin, enraonin i reflexionin.
No vulguem entaular un diàleg pretenent estar en posició de la veritat absoluta . No vulguem entaula un diàleg quan estem nerviosos o en tensió o de mal humor. En aquestes situacions anímiques, millor deixar el diàleg per el dia següent, quan ens trobem relaxats i receptius i acabo amb unes paraules d’un gran poeta: Tu verdad no; la verdad, y ven conmigo a buscarla. La tuya gardatela: (Antoni Machado)

Toni Olives Camps

tots iguals...