lunes, 18 de octubre de 2010

martes, 12 de octubre de 2010

La presència de Déu


M’agrada matinejar, m’agrada desprès de llegir un fragment de l´Evangeli, anar a caminar, veure sortir el sol, veure començar el dia, escoltar el cant dels ocells, sentir l’aire a la cara... Uns dies camino vora el mar escoltant la seva remor, d’altres per qualsevol indret de l’Illa respirant l’olor de les plantes en contacte amb la natura. Sol amb mi mateix, sol amb la natura de la que m’hi sento part i, amb la que hi descobreixo la presència de Déu. Sí, Déu és present arreu de la natura, i és contemplant-la que hi descobreixes les pinzellades de la seva obra.
Avui plou hi he restat a casa, de cop hi volta començà a xiular fort el fent a les finestres, indicant que bufava sa Tramuntana. Potser a 80 o 90 kilòmetres per hora, impressionant la força que amb un moment pot arribar a tenir el vent. Jo en silenci he tancat els ulls i m’he concentrat amb l’aire tranquil entrant pel meu nas i omplint els meus pulmons, per sortir un altre cop lentament. El vent, l’aire la vida... si de cop i volta desaparegués l’aire, la vida s’hauria acabat.
En l’aire, el vent, també s’hi percep la presència de Déu. El vent no el veiem, com tampoc veiem a Déu, però els dos son perceptibles, els sentim, només amb un mínim d’atenció.
Penso que sense adonar-me’n, he fet el que els budistes en diuen meditació. He carregat energia per la resta del dia, me trobo be amb mi mateix i amb l’entorn. Me sento natura... en ella hi descobriràs la seva obra el seu origen, la seva presència.
Si dubtes de la existència de Déu, mira com plou, escolta es vent, contempla la natura... en ella hi descobriràs la seva obra, el seu origen, la seva presència.
Germà, amic, que tinguis un bon dia!

Toni Olives



domingo, 10 de octubre de 2010

Espai pel diàleg interreligiós

Publicat en el Diari Menorca 7-10-2010
Les religions i el medi ambient
El passat diumenge començarem de nou, les trobades del grup de diàleg interreligiós, al Monestir de Santa Clara a Ciutadella, que com sempre posem a debat, temes de interès comú. Aquesta vegada les religions i el medi ambient, un tema que ens afecta a tots de ple.
Començant amb una frase del Gènesi, en que Déu diu a l’home i la dona: “ompliu la terra i domineu-la” i coincidint en què l’ordenació del món natural en que vivim ve de Déu o alguna força superior segons unes religions o altres. Constatem que l’home en el seus orígens, es protegeix de l’agressivitat del seu entorn natural, refugiant-se en coves i fent-se cabanes, fins a les grans ciutats que tenim avui en dia.
L’home forma part de la natura i a la vegada esta per sobre de ella, i de manera irresponsable s’ha tornat agressiu i el depredador mes perillós del planeta. L’home atempta contra la natura, la contamina, esprement fins el màxim els recursos naturals, sense pensar que tenen un límit com per exemple l’aigua i petroli entre molts altres.
Avui estem contaminat rius, mars i aqüífers d’aigua potable que cada vegada ho és menys, -nitrats, plom etc -, sense aturar-nos a pensar, quin món deixarem a les generacions venidores.
Parlar d’una dessaladora a Menorca per aconseguir aigua potable, ens hauria de fer esborronar la pell, i preguntar-nos a veure quin us en fem de l’aigua? Que en un mati es treguin del fons del nostre mar menorquí, mes de 500 k. de residus, ens hauria de preocupar de debò.
En el punt de vista de diferents religions, considerem que ha arribat l’hora de prendre consciència ecologista, de optar per un consum responsable. Podem canviar el sistema de consum, podem reciclar i reutilitzar, podem fer us dels medis de transport públic, compartir cotxe o molt sovint optar per anar a peu. Estalviarem diners, contaminarem menys, guanyarem en salut. Prendre postura i optar per uns hàbits més respectuosos amb el nostre entorn natural, és cada cop més necessari.
Pensem idò, quin és l’aire volem respirar; quina qualitat d’aigua volem per beure... i, pensem que la mar no és un abocador de fems més, sinó un element també essencial per la vida dels humans. Amb el respecta i la cura del nostre medi ambient, tots hi podem col·laborar, tots podem aportat en nostre petit gra d’arena, tots ens hi hem d’implicar, i segur ens sortirem guanyant...

Toni Olives Camps

miércoles, 6 de octubre de 2010

Posted by Picasa

LA FE, O EL PODER DE LA MENT

Publicat en el Diari Menorca 26-9-2010

Invictus
Desde de la noche que sobre mi se cierne /negra como su insondable abismo/agradezco a los dioses si existen/por mi alma invicta.
Caído en las garras de la circunstancia/nadie me vio llorar ni pestañear.
Bajo los golpes del destino/mi cabeza ensangrentada sigue erguida.
Más allá de este lugar de lágrimas e ira/yacen los horrores de la sombra/pero la amenaza de los años/me encuentra, y me encontrará, sin miedo.
No importa cuán estrecho sea el camino/cuán cargada de castigo la sentencia.
Soy el amo de mi destino; soy el capitán de mi alma. (William Ernest Henley).
Un poema de gran bellesa, una al•legoria o càntic a la fe, la llibertat i la resistència humana, en els moments més adversos que pugui presentar la vida.
Aquest poema diuen que el llegia cada dia Nelson Mandela quan era entre reixes mancat de llibertat dins la presó.
El vaig rebre al meu correu, el vaig interiorit-zar, desprès el vaig imprimir i el tinc com a punt de lectura al llibre de torn. Me l’enviava un bon amic, un amic al que veia identificat en el poema i que suposo que per això me l’enviava. Ell no està tancat a la presó, però sí mancat de llibertat degut una maleïda enfermetat que el te privat de dels moviments físics més elementals, però no de la fe i el poder de la ment que li permet amb tota dignitat, llibertat i força, plantar cara i fer front a una intrusa que el vol doblegar, però a la que ell no li permet. Tota una vida sense treva, sense recular, confiant en que el poder de la ment, és més fort que la malaltia, que el debilitat física, però no, mentalment. El pensament, la ment, ningú el pot empresonar, ni la mateixa enfermetat, la llibertat de la ment no te límit, te més poder del que ens imaginem.
En les persones, la por és el nostre pitjor enemic que tenim, ens paralitza, ens enfonsa, ens fa recular, ens doblega i, arribats a aquest punt sempre en sortim mal parats. Si observem dues persones amb una mateixa xacra, l’una de pensament positiu i optimista; l’altra de pensament negatiu i pessimista, tot d’una hi veurem una diferencia i resultats abismals.
Si agafem el Nou Testament hi trobem moltes curacions que feia Jesús, però fitxem-nos amb un detall, els que Ell curava els deia: “la teva fe t’ha salvat”... el poder de la fe, el poder i la força de la ment, poden moure muntanyes com diu també el NT. Estar segur de que me puc curar, estar segur de que ho puc aconseguir, estar segur d’un mateix; confiar amb els altres, amb els metges, i amb la ciència, de debò pot fer miracles. Llegint aquest poema un sa n’adona, de que la fe en un mateix, en Déu o possibles deus com diu el poeta, ens pot ajudar a ser més forts i resistir, davant qualsevol adversitat i ens donen força per a no recular mai. Considero important sobretot, recordar aquestes dues freses:
“ Soy el amo de mi destino; soy el capitán de mi alma ” . He cregut que valia la pena compartir aquest poema amb tots vosaltres i, a tu amic et dic ¡Gràcies per enviar-me’l!

Toni Olives Camps