sábado, 1 de diciembre de 2012

sábado, 24 de noviembre de 2012

viernes, 23 de noviembre de 2012

miércoles, 21 de noviembre de 2012

miércoles, 7 de noviembre de 2012

martes, 1 de mayo de 2012

miércoles, 25 de abril de 2012

De ca nostra

Publicat en el diari Menorca 24.04.201

FORMATGE DE CABRA

Hi ha una un famosa frase de Víctor Corcoba, “Renovarse o morir” i una de Unamuno en que diu, “El progreso consiste en renovarse”. És el que fa fer en Jaume d´Alcaiduset, pagès ramader, que en veure que la producció de llet de les seves vaques no era rentable, va optar per dedicar-se a fer formatge. Però no conformat amb açò, començar a elabora també formatge de llet de cabra i, més recentment de llet de bèna. Avui en dia i en unes modernes instal•lacions, en Jaume te 60 vaques, 300 cabres i 150 bènes; o sigui que fa formatges de tres tipus de llet.

Fins Alcaiduset me vaig arribar, per conèixer sobre tot el formatge de llet de cabra. Mentre fèiem un recorregut per les instal•lacions del “lloc”, bouers, sales de munyir i de elaboració, m’explicarà com s’ha anat modernitzant per guanyar-se un nom amb els seus productes. Vaig poder veure com munyien ses cabres amb munyidores elèctriques, que fa que la llet vagi directament del braguer a un tanc d’acer inoxidable, del que pesarà desprès a un altre per posar la quallada a la llet per fermentar-la.

Abans de posar la quallada s’escalfa la llet a 35º, es posa la quallada i es deixa reposar durant 45 minuts que és el temps que necesita per quallar o fermentar. Desprès s’agafa la pasta i es posar en motlles rodons per treure el xerigot i es posen les peces de formatge a un pren-se hidràulica per extreure-hi tot el xerigot que hi queda. Desprès de 2 hores de prensat, son posades amb aigua i sal a la salera durant 16 hores, el que farà que agafin el seu punt de sal. Desprès les treuen i les posen sobre canyissos perquè s’oregin mentre les aniran girant dos cops per setmana durant un mes. A partir d´aqui les van untant amb oli d’oliva cada 15 dies, mentre es fa sa curació que va de 2 a 8 mesos, aconseguint així el formatge semi curat i, de més de 8 mesos per el curat com també li diem el formatge vell.

Tot el formatge el fan de manera tradicional artesana, amb llet crua. De la varietat de cabra en fa el normal semi i curat, el d’herbes de Menorca i, el de vi de Binifadet... El formatge de cabra artesà al vi de Binifadet, s’aconsegueix posant la peça de formatge tendre enramull amb vi, aconseguint un gust molt peculiar. La curació d’aquesta especialitat és de dos mesos. El d’herbes de Menorca es fa untant les peces amb oli d’oliva macerat amb romaní, tem, i pebre negre, adquirint un gust ben característic de sa nostre terra.

Dir que els formatges d´Alcaiduset “Quesos Binibeca”tenen la Dominació de Origen Quesos Mahón – Menorca des de 1996. Aquest formatges son ben coneguts a Menorca i també exportats a Mallorca i a sa Península, pel que si anem a Barcelona o Madrid, allà trobarem aquest producte de ca nostra, que de qualque manera ens dona conèixer.

Quan veig una explotació agrícola-remadera que ha evolucionat, hi ha rendibilitzat la producció, innovant i buscat alternatives. Me fa llàstima veure molts llocs tancats i, abandonats, convertits amb ullastrars, i les cases de pagès mig esfondrades sense acabar d’entendre, com s’ha ha arribat a aquest punt. Estaria bé, estudiar un pla de viabilitat i recuperació del nostre camp menorquí.

Toni Olives Camps

FORMATGE DE CABRA

martes, 24 de abril de 2012

miércoles, 18 de abril de 2012

domingo, 8 de abril de 2012



Reflexió en Divendres Sant

Publicat en el diari Menorca 7.04.2012

LA MORT D’UN INNOCENT

Impressiona la mort de Jesús, un innocent tot sol, un innocent que ningú defensa, ni els seus propis amics, és més, el neguen; no el conec! Avui me pregunto quans innocents han mort al llarg de l’històrica i continuen morint cada dia? Morts violentes degudes per causa del terrorisme, les guerres, la violència de gènere, per causa de la fam o mancanca d’atenció sanitària. Les morts provocades per tants i tants avortaments. Sí, rere cada avortament hi ha una vida, la del més innocent, la més indefens, però una vida amb tot el seu potencial humà... La vida, el gran misteri, un dret per a tothom, que sempre hem de protegir i defensar des del seu origen, fins el seu final natural.
La mort sempre ens descol•loca, ens espanta, ens interpel•la, pero jo sempre dic que no em fa por, sí, respecte i potser per açò m’agrada parlar-ne , escriure sobre la mort, perquè la veig açò, una cosa natural la part més íntima de la nostre vida. Per altre banda i degut a la meva fe, crec que amb la mort és quan arribem a la plenitat de la vida, dins un altre dimensió, dimensió que només arribat el moment podrem conèixer. M´agrada comparar la mort con un segon part... quan naixem passem d’una vida dependent, de la mare, a una vida independent, que ho serà més a mesura que creixem. De la mort si és veritat no en sabem el desprès, però vull creure que evolucionarem per millor.
Si la mort fos el final, si amb ella l’ésser humà, -aquest jo únic-, quedes del tot extingit. Els humans seriem els esser més desgraciats de la creació, tota la vida hauria estat un absurd. Però la vida no acaba en Divendres Sant, la vida no acaba amb Jesús clavat a la Creu... El dia de Pasqua aquells que havien abandonat a Jesús, aquells que havien fet estampida carregats de por, el veuen viu, s´anadonen que amb la mort no s’acaba la vida i ho proclamen arreu allà on van. Han estat tetimosis de que aquell que havien enterrat ha tornat compatir taula amb ells. Pensaven que tot s’havia acabat i ara, s´anadonen de què, la mort no és el final, sinó el triomf de la vida i una vida de nova dimensió.
Davant la mort idò, no hi ha o no hi ha d’haver cap desolació sinó esperança, la de que així com la vida de Jesús que era un home com noltros continua, també la nostre te continuïtat assegurada, almanco açò, és el que jo crec i, davant la elecció de creure o no creure, he optat per creure, que és el que m’ajuda a entendre la vida i donar-li sentit.
He volgut compartir aquesta reflexió perquè dins aquest nostre món hi ha molta increença i desesperança. Si tenim fe, si creiem en la vida, les coses les veiem d’un altre manera, es viu millor amb un mateix i el seu entorn, tindrem un mon millor. No ens quedem idò atrapats al Divendres Sant, pensant que la mort ofega i acaba amb la vida... Visquem cada dia el dia de Pasqua, el dia que la vida ha triomfat. Bona Pasqua!!!

Toni Olives Camps

martes, 27 de marzo de 2012

domingo, 25 de marzo de 2012

¡OPTA POR LA VIDA!

Si no dejamos que el capullo se abra.
No podremos contemplar la belleza
de la rosa. ¡Opta por la VIDA!
¡Opta por la PAZ!

viernes, 23 de marzo de 2012




matrimoni i família

full dominical Església de Menorca 16.10.12


UN PROJECTE ENTRE DOS

Llavors el Senyor Déu digué: “No és bo que l’home estigui sol: Li faré una ajuda que li faci costat”. (Gn 2,18).
El matrimoni és l’engranatge on de la complementarietat de l’home i la dona, neix i s’estructura la família, fruit de l´amor compartit. És el sagrament podem dir, instituït pel mateix Déu Nostre Senyor... El matrimoni és un projecta entre dues persones, - home i dona -, que s’estimen i desitgen viure i compartir la seva vida, ordenada a la procreació, i a formar una família, amb la acollida dels seus fills.
Avui però, el concepte de matrimoni que les persones tenen; de l’amor, la sexualitat, la fidelitat conjugal, o a la família, s’ha devaluat hi fins i tot banalitzat, emprant el nom de matrimoni per altres unions, que res tenen a veure, amb la realitat matrimonial i familiar.
El matrimoni és una vocació, on home i dona es comprometre’n a compartir, l’amor real i desinteressat, amb una aliança de fidelitat permanent, acceptan-se l’un a l’altre amb les seves qualitats i imperfeccions. Per això caldrà, enamorant-se i alimentant l´ amor cada dia. Casar-se, no consisteix en la celebració d’un sagrament, i ja està; celebrar un bon banquet, un bon viatge de noces... Casar-se, és celebrar cada dia el matrimoni i, viure cada dia el compromís i el goig de viure plegats.
L’amor si no el cultivem es mor, és com es plantes que les hem de regar un poc cada dia.

Toni Olives

jueves, 22 de marzo de 2012

Deia el teòleg Karl Rahner: " El cristià
del futur o serà, místic o no serà cristià".
Com som els cristians d´avui en dia...?

miércoles, 21 de marzo de 2012

Aquest és el meu pi



EL MEU PI

Fa molts anys, jo era un al.lot
d´un pi em vaig enamorar,
i desprès de fer un bon clot,
dins sa terra el vaig sembrar.

Era sa il.lusió més gran,
el haver platat un arbre,
sempre l´anava cuidant,
i aigua mai no li faltava.

L´he vist créixer dia a dia,
amb esplendor i armonía,
avui és un gran verd pi,
company de sa meva vida.

És un pi ben arrelat,
que no tem sa tramontana,
de paret seca envoltat,
dona hombra a qui li demana

Toni Olives






De ca nostra

Publicat en el diari Menorca 19.3.2012


FER LLATA: L’ART DE TREBALAR L´ESPART

Fer llata o llatra com també se li diu, és una tradició ben antiga a Menorca i que feien la majoria de pagesos anys enrere i que amb el temps se va anar perdent. La llata consisteix en fer llargues trenes amb brins d’espart, de certa amplada, amb les que es dona forma cosint, a diversos estris relacionats amb les feines del camp, així com demble avui en dia objectes decoratius. Sí, perquè encara avui, hi ha qualcú que treballa l’espart com és en Joan Pons de Sant Climent, -més conegut com en Joan de Santa Ponça-, que encara es dedica a fer llata i a més a més també ensenya a fer-ne.
Amb en Joan de Santa Ponça m’hi vaig trobar al Centre de Persones Majors des Camí des Castell, on de manera desinteressada i des de fa dos anys ensenya aquest art de treballar l’espart a tothom qui ho vulgui aprendre, enguany te un grup de set persones, que tenen la seva habilitat en fer ses seves pròpies creacions, sempre supervisats per en Joan.
En Joan avui jubilat, diu que va aprendre a fer llata quan tenia deu a dotze anys, del mestre en “Biel des Lloc de Facer” el seu avi, i sempre hi ha dedicat temps a aquest treball manual que diu voldria no es perdés. El problema és que no hi ha joves que l’aprenguin, potser perque deconeixen aquesta posibilitat de treballar l’espart. Un treball artesà del que se li podria treure un profit com de qualsevol altre.
Anys enrere amb l’espart feien senalles d’enclotar, que servien per donar la palla al bestiar, treure els fems dels estables, o omplir de “rebles” pedreny per fer les parets seques o aixecar enderrosalls. Es feien les sàrries i beaces per transportar material a l’esquenà de les bísties. Sembradores – unes senalles grosses que portaven penjades a l’espatlla per sembrat els cereals, cucales per ses bísties el temps de batre; estores, sarrions per dur les xerres de llet a la lleteria amb la bicicleta, senalles per anar a pescar etc.
Els mateixos pagesos tenien esparteres que les cuidaven, cavaven i netejaven de males herbes com una planta més del cultiu del “lloc” que explotaven. Avui en dia segons en Joan, es poden trobar restes d’esparteres a Biniadris, Sant Climent i per Son Bou, però s´espart que ell empre el porten de la Península ja sec i preparat per treballar-lo. Antigament quan els pagesos el sembraven, el collien per Sant Miquel, dins el mes de setembre i el posaven a secar al sol, per desprès fer manats i guardar-lo.
En Joan continua fent senalles, sobre tot d’aquestes de tapadora per anar a pescar, estores estris per a guardar roba, així com també qualsevol creació, de caire més decoratiu, he vist mampares de llums de peu, capells, rellotges, cistelles per posar es pa... A més a més, amb sa llata es folren bòtils i garrafes de vidre que els donar un to antic i decoratiu. Vaig passar una estona seguint com evolucionaven aquell grupet en que hi participen dones hi homes, - sí, les dones també saben fer llata”, un grupet ben entusiasmat en veure el que son capaces a fer i de que mai és massa tard per aprendre coses noves i, sobre tot, si aquestes son coses tant propis de ca nostra. El que seria interessant és oferir la possibilitat de aprendre aquest art de treballar l’espart a els joves, com una activitat més de treball manual extra escolar, que segur entusiasmaria a més d’un.

Toni Olives Camps

lunes, 19 de marzo de 2012

Bruc



matrimoni i família

posar fonaments (full dominical Església de Menorca 2.10.11)

UN REPTE...

En obrir aquesta secció sobre matrimoni i família, he de dir que no som cap expert, és més, segurament no la persona més indicada. Però donat la importància que te el matrimoni i la família, aprofitaré per fer-me un autocrítica, per analitzar com ha estat el meu matrimoni i la meva família. Un repte, una reflexió que us invito a que fem junts, fent cadascú la seva reflexió el que ens permetrà veure el que hem fet be i el que no, el que encara podem millorar i, mirar d’esbrinar com no, de perquè avui tants de matrimonis fan fallida. Perquè cada vegada mes parelles es casen per lo civil, és més, perquè tantes parelles ni es casen i, simplement opten per anar-se’n a viure junts.
Crisis econòmica, crisis de valors, indiferència religiosa, una barreja de tots aquest factors potser... Lo cert és que el matrimoni i la família son necessaris, imprescindibles per la societat i per l Església. Necessitem matrimonis compromesos, famílies solides i ben estructurades, que siguin un referen social i religiós. La família és o a de ser, aquella escola de valors, de tradicions, de fe i espiritualitat, de l’educació integral de les persones... Perquè la vida humana sense vida espiritual coixeja, la educació no esta completa i, es dins la família on es donen o s’han de donar, les condicions més favorables per la educació de les persones, amb una cosa que és essencial: “l´AMOR”.


Toni Olives

Malva



lunes, 12 de marzo de 2012

Francesc Romeu



"HEM DE REESCRIURE ELS NOSTRES RELATS EN UNS NOUS CONTEXTOS"

Publicat al diari Menorca 11.3.2012

Francesc Romeu parlà sobre la fe i noves tecnologies el marc de la V Trobada de Pares amb Infants a Catequesi


El diumenge dia 11, tingué lloc la V Trobada de pares amb infants a Catequesi, al Centre Ferial des Mercadal. Amb aquest motiu el Secretariat Diocesà per la Família, ha convidà a Mn. Francesc Romeu qui impartí una xerrada, “Les noves tecnologies al servei de la família en la transmissió de la fe”, a la Sala Multifunfuncional.
Mn. Francesc Romeu és capellà catòlic i periodista, dues coses que l’apassionen. Nascut a Tiana (El Maresma) l’any 1959. És llicenciat en Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya i en Periodisme per la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull de la que és professor de Periodisme.
Actualment és rector de la Parròquia de Santa Maria del Taulat i de Sant Bernat Calbó al Barri de Poblenou de Barcelona. Expert en informació religiosa col•labora habitualment a la revista Foc Nou, El Ciervo i Relats, com també als diaris Avui i El Periódico i, les emissores de ràdio: Catalunya Ràdio, Ràdio 4 i Ràdio Estel. És autor de varies publicacions entre elles: Que pensa Joan Carrera; Creients i no creients; Tertúlia de capellans...
Mn. Francesc Romeu. ¿Podem dir que avui la família segueix sent el pilar o cèl•lula fonamental de la societat?
Certament la família ja no és la corretja de transmissió que era abans. Totes les institucions socialitzadores, com l’escola, la política i la religió, en aquests darrers cent anys, han sofert unes crisis i unes transformacions impressionants. Els valors tradicionals abans els transmetien aquestes institucions tradicionals, però ara els nous valors són transmesos per altres instàncies, com per exemple el món de l’esport o, fins i tot, pels mitjans de comunicació que són els qui ens donen ara els models de persona a imitar.
Anys enrere en deien de la família cristiana, Església domèstica. ¿Podem dir el mateix avui en dia?
Sí, abans això ho dèiem de totes les famílies, però ara només ho podem dir d’unes quantes que segueixen un model eclesial. Per sort, hi ha realitats familiars on es viu el nucli de la fe i poden ser anomenades -amb tot rigor- “esglésies domèstiques”. Però hi ha altres realitats on la mateixa família s’ha convertit ara en un lloc d’evangelització. Ens trobem amb moltes persones que ens arriben -o ja han arribat- a la fe malgrat les seves famílies –que no són creients-. Per exemple, avui tenim vocacions religioses que venen de famílies i contextos socials molt allunyats de la fe. De fet, abans, tampoc es feia tant en les famílies perquè els fills fossin creients, simplement és que tot ja portava cap a la fe. Hi havia un cristianisme sociològic. Avui en dia, el que no podem fer és tancar-nos o replegar-nos en el nucli familiar. Ara, més que mai, si la família vol ser alguna cosa, s’ha d’obrir a una comunitat més amplia. Fins i tot, penso que això és el que volia Jesús en el seu temps, davant d’unes famílies tan patriarcals ell proposava un nou model de família: la família dels fills de Déu. Per això recitem el “Parenostre”.
Mn. Romeu. ¿Avui els mitjans de comunicació, Internet, televisió, premsa, afavoreixen o distorsionen la realitat de la família?
Si ens ho mirem bé els mitjans poden afavorir molt les relacions, però cal educar per fer un bon ús dels mitjans. Tot dependrà de l’ús que se’n faci. Per exemple, el telèfon mòbil ha retallat la distància entre pares i fills i n’ha augmenta el control, però els mòbils també serveixen per a moltes altres coses, molt més perilloses. Jo sempre em queixo de la poca formació que se’ns dóna sobre els mitjans, proporcionalment a l’ús que després n’hem de fer. Molt sovint utilitzem els mitjans però en som uns analfabets. Ja no dic la nostra generació, que som com uns emigrants a un país desconegut. Però, les noves generacions, que ja se’ls han trobat, tampoc vol dir que ningú els hi hagi explicat perquè serveixen aquests estris.
¿Com hem de viure els cristians la fe dins una societat plural i procés de canvi permanent?
Jo crec que hem de ser molt elàstics per fora i molt profunds per dintre. No podem anar a pinyó fixo. Com un ciclista, ens cal tenir una gran varietat de pinyons. Si la societat és canviant, això ens demana tenir un bon canvi de plats per desenrotllar totes les capacitats evangèliques en cada terreny, tant en les pujades com els baixades. Però, per a aquesta cursa -que també és de profunditat- s’han de tenir pulmons, una gran capacitat toràcica, per aguantar. En la història de la cristiandat nosaltres només hem viscut o perseguits, els primers segles, o governant, fins fa molt poc. Ara és la primera vegada que ens trobem en una pista de sorra d’una profunda indiferència religiosa.
¿Com transmetre la fe als fills quan hi ha una pressió i ambient advers exterior d’una gran indiferència religiosa?
Molts pensaven que això de la religió, amb la gran secularització i les polítiques de laïcisme, desapareixeria del mapa en cinc segons. I no ha estat pas així. Més aviat el que han augmentat són les credulitats i les experiències espirituals sense el control de les religions tradicionals. Jo penso que els nens se’ls ha de protegir davant això. No els podem deixar desprotegits, dient allò de què “quan siguin grans ja decidiran”. Això no ho fem en cap altre camp humà. Fins i tot els ensenyem a nadar. Als nens se’ls hi ha de donar un sentit del transcendent i se’ls hi ha d’explicar un bon ús de la religió, d’una religió que ens projecta cap a l’Altre, que és Déu, i cap els altres, fent-nos més generosos. Als nens els hi hem de donar models d’expressió religiosa en la família i en la comunitat cristiana. Això és el que té de bo la Catequesi.
¿Quins reptes ens hem de plantejar davant les noves tecnologies, estem preparats per fer-ne ús de manera adient?
Avui dia, amb un telèfon de la generació dels “smartphone” a la butxaca, tothom és periodista. Però molt poca gent ha estudiat periodisme o coneix la complexitat de la comunicació humana o les normes ètiques dels mitjans. A tots ens van ensenyar de ben petits a llegir i a escriure, però ningú ens ha ensenyat a mirar imatges o a captar-ne. Simplement ens hi hem posat i ja està. Avui dia tothom -i a tot arreu- capta imatges, però: Ja és conscient de l’ús que n’ha de fer? Per exemple, ja sabem que les imatges d’infants no es poden utilitzar per a usos comercials, polítics o ideològics? Unes imatges captades en un nucli familiar poden ser després penjades en una cartellera pública de la xarxa? Resulta ben curiós que els mitjans de comunicació clàssics estiguin sota una normativa bastant estricta mentre les noves tecnologies siguin el terreny per a la i-legalitat o l’a-legalitat. En aquests moments l’únic debat que hi ha és sobre la gratuïtat dels continguts, per si et baixes una pel•lícula o una cançó d’Internet sense pagar els drets, o si en fas un visionat públic, però jo penso que el segon debat que haurem d’afrontar després serà el moral o, per dir-ho més finament, el que defensi els drets de l’usuari, la seva intimitat, la seva honorabilitat... i no sols els drets –econòmics- de l’autor o del distribuïdor.
¿Fa servir l´Església les noves tecnologies per evangelitzar o s’ha de posar al dia amb aquest sentit?
L’Església, com tothom, s’ha de posar al dia. Això de les noves tecnologies ha estat una revolució tan gran com va poder ser la revolució industrial en el seu moment, en els segles XVIII i XIX. Ara hem de ser conscient de les grans possibilitats que això ens obra. Però també demana canvis seriosos. Per exemple, estar en el món del Twitter exigeix saber fer missatges de només 140 caracters. O, tenir un domini en el Facebook demana saber gestionar una xarxa d’amistats. Jo crec que en aquests espais s’hi ha de ser present i s’hi ha de fer córrer la veu de Déu. Ara bé, s’ha de tenir gràcia per fer-ho. No es pot fer fotocopiant el que ja teníem abans. Hem de reescriure els nostres relats en uns nous contextos que són super-ràpids. Ara ja no ens preocupa l’actualitat sinó la instantaneïtat: “Què és el que està passant ara en aquests mateixos moments!”. Tot és molt ràpid i va molt ràpid. En canvi, l’Església té uns processos lentíssims. Per això se’ns demana molta més preparació prèvia, perquè quan les coses succeeixen no si és a temps a pensar i no val a badar. Jo no em canso de demanar més preparació.
Vostè que és periodista. ¿És la premsa un mitjà més per evangelitzar?
Aquesta és una visió molt utilitarista dels mitjans de comunicació -i de la premsa, en concret- que jo crec que no sempre és -ni ha estat- la més encertada. No m’agrada! Fer passar l’evangeli per un mitjà –com deia abans- demana entendre aquest mitjà i modificar el discurs per tal que passi per aquest canal. No em refereixo, de cap de les maneres, a modificar el contingut de l’Evangeli, que sempre és i serà invariable; sinó que s’han de modificar les formes de transmetre’l. La premsa, com també els altres mitjans, ens demana articular uns discursos clars, concisos, positius, coherents, sense matisos, de grans titulars, de testimonis vius... Si això no ho sabem fer, després no ens podem queixar. Jo no crec que hem de canviar la premsa perquè corri l’Evangeli sinó que més aviat hem de saber presentar l’Evangeli perquè pugui córrer per qualsevol mitjà. D’altra banda, la premsa és bastant portadora de males notícies. Per tant, si no sortim en la premsa, molt millor. Vol dir que no hem fet cap malifeta i que fem les coses com les hem de fer. Però, en canvi, Jesús es presenta amb una Bona Notícia, un “eu-angélion” (en grec), que quan s’encarna en un lloc o en una persona és notícia. Per exemple, els nostres missioners i missioneres, que són testimonis vius de l’Evangeli en els països del Tercer Món, -només amb el que fan- sempre seran notícia i sortiran a les pàgines dels diaris. La Mare Teresa de Calcula era la única dona que sortia a l’”Hola” i al “Lecturas” sense maquillar-se. Els discursos, l’adoctrinament i la propaganda ja no hi tenen cabuda a la premsa. En canvi, la vida, el signe i la imatge, sí.


Toni Olives Camps

jueves, 8 de marzo de 2012

Les abelles


Les abelles tenen ales,
volant van d´aquí i d´allà,
fan del rusc la seva casa,
on la mel van fabricant.

Les abelles porten pol.len,
que recullen de flor en flor,
el porten al rusc i fan cera,
i la mel de color d´or.

jueves, 1 de marzo de 2012

Boll i bolles



De ca nostra

Publicat en el diari Menorca 29.02.2012


JOC DE LA BOLLA

Sempre a la recerca d’aquelles coses que son ben nostres, moltes de les quals en perill d’extinció, me vaig arribar fins es “Juganero de la Bolla de sant Lluís”, únic que me costa que sobreviu al temps amb un bon nombre se jugadors, sa majoria jubilats, que passen es temps de manera ben entretinguda.
Es Joc de la Bolla a Menorca he pogut constatar que es remunta al temps de sa dominació francesa entre els anys 1756-1773, tot i que sembla ser que a Ciutadella, ja es practicava pel 1644. És un joc popular que neix de la pagesia menorquina, -un joc ben nostre-, que es practicava sobre tot de manera molt significativa a la part de llevant de Menorca. Molts “llocs” tenien els seu jugadero i també n’hi havia a ses poblacions. D’aquestes pistes de joc, n’hi havia algunes a Alaior, Maó. A Sant Lluís, en tot el seu contorn, (Binifadet, Biniparrell, Torret, S´Ullestrar...) A Sant Climent he vist funcionar es de cas Tix també i n’hi havia pels “llocs” de tot el contorn. Un joc que va arrelar com a tradició, on competien els equips d’uns “jugaderos” contra altres, però que amb el pas del temps han anat desapareixent. Quan el mateix temps però, s´ha donat entrada a la Petanca joc que no és propi de ca nostra.
Les pistes originals dels “jugadero” eren de sauló i a l’aire lliure, sauló ben piconat, desprès sen feren en soterranis o magatzems. Amb el pas dels anys ses pistes canviaren el sauló per cautxú com es la que esta funcionant a Sant Lluís. Les mides son de 12 m de llargària per 2,5 d’amplària, emmarcada per una vorera de rajoles i fusta. Amb el joc empre un disc pla de cautxú que li diuen el “boll” que és el que es tira al més fora possibles de la pista, per desprès els jugadors anar afinant amb el llançament de les bolles, qui si queda més aprop, que és el qui guanya. Les bolles anys enrere eren de llenya d’ullastre o alzina, avui gaire bé totes son de Guayacán. Tenen un diàmetres de entre 8 i 10,5 cm. No es permet superior...
En el Joc de la Bolla hi ha jugadors de finor, els qui tiren la bolla de manera suau procurant sa situï el màxim d´aprop del boll, el tirador d’arrossegada, un llançament rasant més rapit però amb el mateix objectiu i el tirador de cop o al vol, que mira de allunyar les bolles del contrari, si estan més aprop del boll que les seves.
La veritat és que me vaig passar una estona ben entretingut veient com jugaven, mentrestant vaig poder repassar també un article de Fila d´or “Coses de la terra” amb bona informació del tema, el que m’ha permès fer reviure els records que tenia d´entay de Joc de La Bolla. Joc per el que felicito als santlluisers per conservar-lo esperant no el deixin perdre com a passat a els altres pobles, és més, estaria bé de recuperar-lo i potenciar-lo. Segur que a cada poble hi ha algun soterrani o magatzem que no sempre, algun indret que puguin facilitar els municipis, per recuperar i fer reviscolar aquest joc popular tant nostre. Un joc que tot i molt vinculat als majors, també és ideal per els joves, ja que requereix molta habilitat i un bona dosis de concentració.
En contemplar com un grup de jugadors de la Bolla, manté viva aquesta tradició tan antiga i tan nostre, vaig veure que encara hi ha persones que sa n’adonen, de que mai hem de deixar perdre cap d’aquelles tradicions, que formen part de sa nostra cultura popular menorquina. Si les hem perdudes però, també és cert, que sempre som a temps de recuperar-les de bell nou i conservar-les com un patrimoni ben nostre.


Toni Olives Camps

viernes, 17 de febrero de 2012

jueves, 16 de febrero de 2012

De ca nostra


Tot és blanc als casolans,
parets, trespols i teulades,
només són negres els ulls,
de ses al.lotes galanes. (Joan Timoner).

Arquitectura menorquina...



jueves, 9 de febrero de 2012





De ca nostra

Publicat en es diari Menorca 8-2-2012


CERVESA DE SANT CLIMENT

Haver nascut a Sant Climent i anys enrere haver viscut en Es Moli de Foc, era de visita obligada per sa meva part, per conèixer la cervesa que allà s'elabora d'ençà fa un any. Es Molí de Foc l’he vist en ple funcionament quan antany en Nofre, es moliner, molia el blat dels pagesos de les rodalies.
Avui Es Molí de Foc es un restaurant ben conegut on a l'annex que abans era una cotxeria, avui s'ha convertit en una cerveseria, equipada amb la tecnologia mes puntera ( maquinaria Kaspar Schultz de Bamberg, Alemanya de lo mes avançat que hi ha).
Em va rebre Vicent Vila Pla propietari de la cerveseria, amb molta amabilitat i amb una interessant conversa m'introduí dins el món de la seva cervesa, tot explicant-me els seus somnis fets realitats. Vicent després de molt viatjar, visitar moltes cerveseries i entrar en contacte amb mestres cervesers i professionals com Julius Jung, Felix Nicolau i bons amics com Grahame Pearce, decideix fabricar la seva pròpia cervesa.
La cervesa que fabrica Vicent es un producte cent per cent natural, fet a partir d'aigua descalcificada, osmotitzada i despres mineralitzada segons la recepta de cervesa que es vol fer, malta, llúpols i llevats. La malta es bull per decocció a diferents temperatures, s'ha comença a 50º per extreure els midons, desprès s’augmenta la temperatura a 64º per extreure els sucres i s'acaba a 74º a on s'extrauen les proteïnes.
Seguidament es passa per un filtrat i se li dona un altra bullida a 100º on se li afegeix els llúpols que li donaran el sabor i l'amargor a la futura cervesa. A continuació s'oxigena el most i es passa per un abaltidor de temperatura per davallar el most a 9º que serà la temperatura que es mantindrà al llarg dels vuit dies que durarà la fermentació. Desprès es passa als depòsits de maduració a on al llarg de quatre setmanes s'acabarà de fer la cervesa.
La cerveseria està preparada per elaborar dos mil litres de cervesa diaris, no obstant en aquests moments es produeixen només uns quatre mil litres mensuals tant en bòtil com en barril. En un futur es pensa fer una producció mes extensa degut a l’èxit que ha tingut aquest elixir artesà fet a Sant Climent, cervesa Made in Menorca. Podem dir idò, que Sant Climent te el primer “brew pub” de Menorca on es fabrica i es pot consumir in situ, una de les millors cerveses.
Un detall a tenir en conte és que l'aigua que s'utilitza per a refredar el most, es reciclada i reutilitzada a una temperatura de 85º per a la posterior neteja de la maquinaria.
Vicent fabrica en l'actualitat tres tipus de cervesa sense pasteuritzar, el que permet mantenir totes les propietats naturals i sabors peculiars de cadascuna. A la cerveseria de Es Molí de Foc podem assaborir una LAGER al mes pur estil alemany, una BIERE BLANCHE, cervesa de blat al estil belga i una BRONW ALE d'alta fermentació al mes pur estil britànic. De la cervesa del poble de Sant Climent, -la d'en Vicent Vila-, podem dir que cada tipus te la seva història i part
sentimental amb una dedicatòria personal: la lager en record de Grahame Pearce y la bronw ale a l'amic Natale Sciamanna.
Una cervesa que en provar-la un no es pot resistir a repetir, amb l'aperitiu, amb el dinar, a tot hora un autentic luxe per al paladar...
En Vicent desborda de satisfacció quan diu que el que un dia va ser un somni, avui s'ha fet realitat. I és que un emprenedor sempre arrisca i es ben lògic que s'alegri quan veu aparèixer els fluits. Alegria que comparteixo amb ell com santclimenter que som, al poder xerrar de la cervesa del meu poble.


Toni Olives

jueves, 2 de febrero de 2012

Líquens


Els líquens estan constituïts per alguns fongs, amb una perfecte simbiosi que els reporta beneficis amb dos.

martes, 24 de enero de 2012






De ca nostra

Publicat en el diari Menorca 24.01.2012

CERVESA AMB SABOR MENORQUÍ

Emprenedors que optin i apostin per un nou producte, no deixa de ser un risc, una aventura; aventura però, que el cas den Pau Marquès ja esta donant els seus fruits. Pau Marquès forma part d’un grup de cinc socis, que un bon dia decidiren muntar una fabrica de cervesa. És la primera experiència cervesera elaborada 100% a Balears, una cervesa artesana, sense filtrar ni pasteuritzar, elaborada sense cap tipus d’additiu ni conservant. És una cervesa tipus “lager” en que utilitzen el prestigiós sistema Ale per elaborar-la.
Pau defineix el seu producte com una cervesa viva, ja que des de que molen el gra fins que és servida, aquesta ha anat evolucionant naturalment fins el resultat que els seus creadors buscaven: lleugera però amb cos, amb aromes , sabors frescos i tocs afruitats de llúpol i llevat.
Aquesta aventura den Pau i els seu companys, que arranca al febrer de 2010, a començament d’agost es posen a la venta els primers bòtils de cervesa “Illa”, amb presentació a tota Menorca en que també inaugura la fàbrica. Un esdeveniment molt intens, però emocionant, pel grup, amics i familiars.
Els elements que s’empren per elaborar la cervesa son aigua, malts, llúpol i llevat. Però és en la seva combinació i amb els diferents processos de fabricació, que s’aconsegueixen les infinites varietats que ens ofereix aquesta fantàstica beguda.
En la elaboració de la cervesa “Illa” empren es malt, o ordi malejat; l’ordi maltejat és el que ha passat per un procés mitjançant el qual primer s’humidifica, fins que comença a germinar i desprès es torra a diferents temperatures. Per logística i recursos. Ara coma ara aquest procés es realitza fora de Menorca, pel que en pau i companys adquireixen l’ordi ja maltejat, tot seguit el molen i comencen la elaboració artesanal de la seva a la seva petita fabrica.
Una vegada tenen el most fruit de la cocció de la mescla de malts d’ordi i blat tipus pilsner i carapils amb aigua de mineralització baixa, afegeixen l llúpol tipus saaz que li donarà el sabor i aromes que te aquesta cervesa. Passat el temps necessari, passen el most resultant a la zona de fermentació, on hi afegeixen els llevats tipus safale. Una setmana desprès, i desprès d´un control de densitat i acidesa, passa a ser embotellada, una a una, on s’hi afegirà un altre tipus de llevat aconseguint així una segona fermentació natural dins el propi bòtil. Aproximadament desprès d’un mes, la cervesa estarà apunt per ser servida i degustada; cervesa que te una capacitat de conservar-se durant un any aproximadament.
Segons en Pau anualment, la fàbrica pot arribar a produir uns 300.000 bòtils de 33cl. Tot i que aquesta producció va en funció de la demanda, cosa que cada dia va a més. A Menorca està funcionant molt bé, òbviament tot son gustos i la cervesa artesana és una mica diferent de les considerades cerveses industrials, més habituals i amb un cost infinitament inferior a la cervesa artesana. Una gran part de la producció s’exporta a la resta de les Illes i a Catalunya, on actualment s´està fent una gran promoció i és que donar a conèixer el nostres productes fora de Menorca, és vital i força important per la nostre economia en els temps que corren.
El tats de la cervesa Illa el podem descriure i apreciar com, d’un color ambarí lleugerament velat amb escuma blanca densa i cremosa. Un aroma suau on predominen les notes de cereal, llevat, llúpol, torrats; caramels suaus amb una fons de pega dolça i vainilla. Gust d´entada suau, densa, voluminosa amb una efervescència fina perfectament integrada amb un rertogust llarg i fresc amb tocs de regalèssia i fumats. Una cervesa amb sabor menorquí, que és un plaer pel paladar a qualsevol època de l’any, i dir perquè no, que tenim un altre producte de ca nostra del que ens podem enorgullir.

Toni Olives Camps

viernes, 20 de enero de 2012