jueves, 30 de diciembre de 2010

Posted by Picasa

"ELS SANTS INNOCENTS"

Publicat en el Diari Menorca
Just desprès de Nadal, - el dia 28 -, és la festa dels sants Innocents. De ben segur els mitjans de comunicació ens hauran gastat qualque broma, en hauran donat qualque noticia falsa que en principi ens haurem cregut, o potser també els amics, amb alguna telefonada, algun correu electrònic, fins hi tot nosaltres haurem fet broma penjant a qualcú sa llufa o, ens l’hauran penjada a nosaltres. Més enllà de les tradicions i les bromes, aquest dia ens hauria de servir per reflexionar, sobre tot en la situació de milions d’infants que estan patint injustamet.
Llegir l´Evanageli ens qüestiona i ens fa pensar seriosament molt sovint. Els Evangelis, sembla que son només de lectura pels creients, i jo els recomanaria a tothom, perquè, ajuden a pensar i actuar d’un altre manera. És el cas del fragment del capítol 2 de Mateu, que narra l’episodi de la fugida de Josep, Maria i Jesús a Egipte i, de la matança d’infants ordenada per el rei Herodes a Betlem. Un fet espantós que fa esborronar sa pell, però que veiem com s´esta donant avui en dia.
Veiem avui com milions d’infants innocents, son víctimes de l’egoisme i la insensibilitat de la societat adulta. Víctimes de la fam, de malalties perfectament curables, però que no ho son per ells, per manca de asistencia medica, o de uns simples medicament adequats.
Avui igual que Jesús, milers d’infants son desplaçats dels seus països, per causa de les guerres, amb la immigració a la recerca de seguretat de supervivència. Milers d’infants, son víctimes de la explotació laboral i sexual. D’altres víctimes de l’egoisme dels adults, que ni tan sols s´els permet néixer, i son directament eliminats, avortats... Aquest son els sants innocents d’avui en dia.
Qualcú podrà dubtar, creure o deixar de creure, en la matança dels infants a Betlem. Però el que no podrà és deixar de constatar, la realitat de la mortandat injusta, de tants d’infants avui en dia. Més enllà de la broma idò, prenguem consciència d’aquesta terrible injustícia mundial, culpa la qual mentre escric, mentre llegiu, moren injustament milers d’infants innocents.
Sempre considerem que els grans problemes, queden fora del nostre abast. Que no esta en nostres mans els solucionar-los. Però tots ens podem sensibilitzar més amb els infants, ens podem implicar denunciant les injustícies que es cometen amb ells, defensant sempre els seus drets.

Toni Olives Camps




"

sábado, 25 de diciembre de 2010

LA FAMÍLIA: UN VALOR FONAMENTAL


Fa temps que esta a l’ordre del dia parlar de crisi, ho fem mirant la lamentable situació econòmica que patim, però també hi ha una crisi molt seriosa, és la crisi dels valors. D’aquells valors més elementals que humanitzen la nostre societat.
Afectada per aquesta crisi de valors, hi trobem sobre tot la família. La família és un valor fonamental en si mateixa, d’aquí a importància de defensar-la, de cuidar-la, de donar-li la importància que te. La família és aquella petita comunitat social, on es viuen els valors per contagi, és la escola de valors per excel•lència, que no es transmeten a través de la teoria sinó de la practica, del testimoni. On s’aprenen les primeres normes distingint allò que esta be del que no hi esta.
La família és també la primera escola de religió, de res serviran les catequesis parroquials, si la fe no es viu dins la llar familiar. Les famílies son per lo tant, com petites esglésies domestiques, on es rep la primera catequesi, on es rep la primera escola de religió.
Es diu i en molt d’encert, que la família és el fonament de la societat, ho es també i sense cap dubte de l´Església. Per lo tant si la família esta en crisi, destructurada i desprestigiada, no pot aportar res de positiu a la societat, no aporta valors, no aporta persones educades i formades, capacitades per a contribuir a construir un mon més just, mes equilibrat, i més humà.
Els governs hauríem de protegí i afavorir la família, com cèl•lula i lloc de educació integral, protegint-la de la desestabilització, i desvalorització que rep del entorn de la societat. L´Església s’hauria de preocupar més de les famílies de les seves comunitats, a partir de d’una catequesi familiar permanent.
Si la família està en crisi, desmembrada, desprotegida... tindrem una societat mancada de valors, desequilibrada i cada vegada més materialitzada. Tindrem una Església cada vegada mes empobrida i envellida. Si de debò creiem que la família és el puntal social i religiós, li haurem de facilitar, aquells mitjans que li ajudin a ser-ho.
Avui les famílies cristianes hauríem de ser un referent, fent un esforç per demostrar que, la qualitat de vida no esta només en la economia, sinó en l’escala de valors a transmetre, a viure i compartir. Invertiguem més temps en la vida familiar, en compartir diàleg, inquietuds, emocions, alegries i contrarietats; el que ens ajuda a crear solidesa, estabilitat, fidelitat i perseverança.
Dins aquest temps de Nadal i Reis, que cada vegada més es caracteritza pel consumisme i l´intercanvi de regals. No estria demés veure i acceptar la família com el millor regal.

Toni Olives

viernes, 24 de diciembre de 2010

¡ SALUT I FEINA !


És aquest el missatge que voldria desitjar a tothom. Una frase que ressona aquests dies és,¡ Bon Nadal i Feliç Any Nou ! És la típica frase amb la que ens felicitem uns i altres per aquestes dates. La que escrivim a les targes de felicitació, a través del Facebook o el correu electrònic. I és que aquestes son festes de il•lusions, de paga extraordinària, de intercanvi de regals, de compartir amb la família i els amics, de gaudir d’uns dies de descans...
Quan dic que aquest missatge el voldria desitjar a tothom ho dic de debò, però penso que per per qualcú pot resultar molest i fins hi to ofensiu. Perquè amb quin posat transmetre aquest desig a tantes persones sense feina? A tantes persones que se els hi han esgotat les prestacions de l’atur? O, a aquelles que han perdut el pis per no poder fer front a la hipoteca...? Son mils, millor dit milions, les persones que aquets Nadal i Cap d´Any, no ho seran de il•lusions alegria, sinó de, il•lusions truncades i de desencís. De ansietat i preocupació, a l’espera de poder recuperar el dret a una feina, i a un sou digne com mereix tota persona.
Com transmetre aquest missatge també a un malalt, que esta greu y sabem que difícilment s´en sortirà? Prefereixo desitjar-los ¡Salut i feina! Coratge, fe i esperança en el futur; els desitjo que puguin trobar una feina, i recuperar la salut tots aquells que l’han perduda. Que sigui el 2011 l’any de la recuperació laboral, el dels avenços eficaços de la medicina. L’any en que tots puguin veure els seus somnis complits.
Tampoc a els governants, els politics, no goso a felicitar, a aquest per un motiu diferent, perquè ells no en tenen de crisi. Ells i si tenen una bona paga i més que extraordinària, jo diria que fins hi tot immoral donades les circumstancies actuals. Parlen molt de allargar la vida laboral, allargar anys de cotització... potser seria hora de revisar el seu poder adquisitiu i comparar-lo amb els milions que estan a l’atur. Potser és hora de regular els sous, de implantar un sou ètic màxim i, un sou ètic mínim on les diferències no siguin tan escandaloses i resultin més justes... Per això serà necessari que partit en el poder i oposició treballin amb un mateix objectiu sense interessos de partit, on el repte sigui el mateix,treballar per una política social més justa. A aquests els desitjaria només una cosa, que actuïn amb ètica, responsabilitat i coherència.
Intentant no ser pessimista, m’agradaria l’any que ve, poder felicitar a tothom, a el govern inclòs, per haver fet els deures degudament, aplicant politiques socials justes i eficients, a els que avui estan a l’atur, perquè hagin pogut incorporar-se de bell nou a la feina, i a els malalts que pateixen enfermetats encara no vençudes, perquè s’hagi trobat el remei que resulti eficaç.
El meu desig enguany idò, és el de... ¡Salut i feina per tothom!

Toni Olives Camps

lunes, 6 de diciembre de 2010

martes, 30 de noviembre de 2010

sábado, 20 de noviembre de 2010

tardor

Posted by Picasa
Posted by Picasa

"NOMES DÉU ÉS DÉU"


Publicat en el Diari Menorca 20/11/210
“No ens deixem seduir per l’exterior, ni tan sols per l’esplendor de la religió. Només Déu és Déu, i és a ell a qui hem de buscar.
No et centris en els rituals, i en la riquesa de les cerimònies; més aviat deixa que t’ajudin a centrar-te en la profunditat de la teva fe.” (Joan Chittister).
Dins la nostre societat materialista i consumista, ens creem els nostres propis déus, ens els fem a la nostre mida, adaptats als nostres capricis i les nostres conveniències. Això fa que donem importància a les coses exteriors: com és el físic, els diners, el prestigi el poder... uns elements bons tots, però que quan els absolutitzem, ens esclavitzen i ens fan cada vegada més individualistes, més egoistes, i més insensibles a les realitats del nostre món.
Si ens aturem a pensar, veurem que no som perfectes, i que cometem moltes errades, molt sovint en perjudici dels altres. Els majors mals d’aquest món, son provocats per nosaltres els homes: la violència, les guerres, els abusos i l’explotació, la gran injustícia social, uns fets que son conseqüència, d’haver donat l’esquena a Déu. Que podem fer per millorar i construir un mon millor? Haurem de començar per millorar i caviar nosaltres, les nostres actituds. De res ens serveixen a els cristians les nostres celebracions dominicals per molt que les cuidem fent que siguin molt polides. La importància de la litúrgia no rau en la celebració de portes a dins, sinó en la transcendència de portes cap a fora, amb el testimoni que donem al carrer. Amb el compromís de fer be les petites coses de cada dia...
Amb el nostre comportament de persones serioses, petits gestos de fidelitat, de bondat, de sensibilitat vers les necessitats dels altres... son aquest els rituals vàlids que hem de fer prevaler.
Avui dins un mon de increensa, el nostre testimoni critià no l’hem de prioritzar en el compliment d’uns preceptes, sinó amb la nostre presencia dins la societat, amb l’estil de vida que ens marca l´Evangeli, encara que anem contra corrent, però moguts per la fe i l´esperança, de poder construir un món millor.
Vivim dins un món que ha substituït Déu per els ídols, I ens adonem de que els ídols ens esclavitzen, ens deixen decebuts... els ídols amb el temps cauen i que cap no dura per sempre i, és que només Déu és Déu, és el qui dura per sempre i dona ple sentit a les nostres vides.

Toni Olives Camps

sábado, 13 de noviembre de 2010

amb amor...

Posted by Picasa

"El valor etern..."


“Ens passem la vida acumulant coses. Tanmateix és més aviat el que fem amb els altres el que determina el seu valor etern.
Quan usem el que tenim en benefici dels altres, aleshores som rics als ulls de Déu”
(Johan Chittister).
Els grans esforços de la nostre vida, els orientem a obtenir coses, bens materials, a consumir. Ens creiem importants en quant a la quantitat i qualitat de coses que posseïm. La quantitat i qualitat de coses que podem consumir... i, no ens aturem a pensar si de debò ens son necessàries o no, si el que acumulem es fruit de una explotació laboral, si condueix a incrementar el volum de fems i la contaminació. Si amb el nostre consum accelerem els límits dels recursos naturals, o l’empobriment del sol, accelerant la desertització...
Estem acumulant i consumint coses, com si ens consideréssim immortals, com si els bens materials adquirits, fossin patrimoni nostre per sempre.
Acabem de commemorar el dia de Tots Sants i el dia dels Morts. Dies en que s’acostuma a anar al cementeri, recordant els familiars, amics o coneguts que ens han deixat. Jo no hi he anat, no hi crec gaire amb aquesta visita puntual un cop a l’any, si pot anar qualsevol dia. A demés si vull recordar els morts, ho puc fer des de casa o qualsevol lloc. Anar al cementeri només me serveix per una cosa, per adonar-me, de que allà no resten més que un munt d´osos. De que la mort ens fa iguals a tots i, de que els bens materials acumulats al llarg de la vida, al final no ens serveixen per res.
Al cap i a la fi idò que és el que te valor en la vida? Què és el que perdurarà...? Tot allò que haguem fet per els altres. Tot allò que haguem compartit. Tot el que haguem donat i estimat... Això és al final el que perdura i el que la gent valora. Una frase molt freqüent a la sortides d’un funeral és... “Era una bona persona!” Al final valorem les persones pel que han donat i estimat. Penso que l’únic valor etern per lo tant, és “l’amor”.

Toni Olives Camps

lunes, 8 de noviembre de 2010

lunes, 18 de octubre de 2010

martes, 12 de octubre de 2010

La presència de Déu


M’agrada matinejar, m’agrada desprès de llegir un fragment de l´Evangeli, anar a caminar, veure sortir el sol, veure començar el dia, escoltar el cant dels ocells, sentir l’aire a la cara... Uns dies camino vora el mar escoltant la seva remor, d’altres per qualsevol indret de l’Illa respirant l’olor de les plantes en contacte amb la natura. Sol amb mi mateix, sol amb la natura de la que m’hi sento part i, amb la que hi descobreixo la presència de Déu. Sí, Déu és present arreu de la natura, i és contemplant-la que hi descobreixes les pinzellades de la seva obra.
Avui plou hi he restat a casa, de cop hi volta començà a xiular fort el fent a les finestres, indicant que bufava sa Tramuntana. Potser a 80 o 90 kilòmetres per hora, impressionant la força que amb un moment pot arribar a tenir el vent. Jo en silenci he tancat els ulls i m’he concentrat amb l’aire tranquil entrant pel meu nas i omplint els meus pulmons, per sortir un altre cop lentament. El vent, l’aire la vida... si de cop i volta desaparegués l’aire, la vida s’hauria acabat.
En l’aire, el vent, també s’hi percep la presència de Déu. El vent no el veiem, com tampoc veiem a Déu, però els dos son perceptibles, els sentim, només amb un mínim d’atenció.
Penso que sense adonar-me’n, he fet el que els budistes en diuen meditació. He carregat energia per la resta del dia, me trobo be amb mi mateix i amb l’entorn. Me sento natura... en ella hi descobriràs la seva obra el seu origen, la seva presència.
Si dubtes de la existència de Déu, mira com plou, escolta es vent, contempla la natura... en ella hi descobriràs la seva obra, el seu origen, la seva presència.
Germà, amic, que tinguis un bon dia!

Toni Olives



domingo, 10 de octubre de 2010

Espai pel diàleg interreligiós

Publicat en el Diari Menorca 7-10-2010
Les religions i el medi ambient
El passat diumenge començarem de nou, les trobades del grup de diàleg interreligiós, al Monestir de Santa Clara a Ciutadella, que com sempre posem a debat, temes de interès comú. Aquesta vegada les religions i el medi ambient, un tema que ens afecta a tots de ple.
Començant amb una frase del Gènesi, en que Déu diu a l’home i la dona: “ompliu la terra i domineu-la” i coincidint en què l’ordenació del món natural en que vivim ve de Déu o alguna força superior segons unes religions o altres. Constatem que l’home en el seus orígens, es protegeix de l’agressivitat del seu entorn natural, refugiant-se en coves i fent-se cabanes, fins a les grans ciutats que tenim avui en dia.
L’home forma part de la natura i a la vegada esta per sobre de ella, i de manera irresponsable s’ha tornat agressiu i el depredador mes perillós del planeta. L’home atempta contra la natura, la contamina, esprement fins el màxim els recursos naturals, sense pensar que tenen un límit com per exemple l’aigua i petroli entre molts altres.
Avui estem contaminat rius, mars i aqüífers d’aigua potable que cada vegada ho és menys, -nitrats, plom etc -, sense aturar-nos a pensar, quin món deixarem a les generacions venidores.
Parlar d’una dessaladora a Menorca per aconseguir aigua potable, ens hauria de fer esborronar la pell, i preguntar-nos a veure quin us en fem de l’aigua? Que en un mati es treguin del fons del nostre mar menorquí, mes de 500 k. de residus, ens hauria de preocupar de debò.
En el punt de vista de diferents religions, considerem que ha arribat l’hora de prendre consciència ecologista, de optar per un consum responsable. Podem canviar el sistema de consum, podem reciclar i reutilitzar, podem fer us dels medis de transport públic, compartir cotxe o molt sovint optar per anar a peu. Estalviarem diners, contaminarem menys, guanyarem en salut. Prendre postura i optar per uns hàbits més respectuosos amb el nostre entorn natural, és cada cop més necessari.
Pensem idò, quin és l’aire volem respirar; quina qualitat d’aigua volem per beure... i, pensem que la mar no és un abocador de fems més, sinó un element també essencial per la vida dels humans. Amb el respecta i la cura del nostre medi ambient, tots hi podem col·laborar, tots podem aportat en nostre petit gra d’arena, tots ens hi hem d’implicar, i segur ens sortirem guanyant...

Toni Olives Camps

miércoles, 6 de octubre de 2010

Posted by Picasa

LA FE, O EL PODER DE LA MENT

Publicat en el Diari Menorca 26-9-2010

Invictus
Desde de la noche que sobre mi se cierne /negra como su insondable abismo/agradezco a los dioses si existen/por mi alma invicta.
Caído en las garras de la circunstancia/nadie me vio llorar ni pestañear.
Bajo los golpes del destino/mi cabeza ensangrentada sigue erguida.
Más allá de este lugar de lágrimas e ira/yacen los horrores de la sombra/pero la amenaza de los años/me encuentra, y me encontrará, sin miedo.
No importa cuán estrecho sea el camino/cuán cargada de castigo la sentencia.
Soy el amo de mi destino; soy el capitán de mi alma. (William Ernest Henley).
Un poema de gran bellesa, una al•legoria o càntic a la fe, la llibertat i la resistència humana, en els moments més adversos que pugui presentar la vida.
Aquest poema diuen que el llegia cada dia Nelson Mandela quan era entre reixes mancat de llibertat dins la presó.
El vaig rebre al meu correu, el vaig interiorit-zar, desprès el vaig imprimir i el tinc com a punt de lectura al llibre de torn. Me l’enviava un bon amic, un amic al que veia identificat en el poema i que suposo que per això me l’enviava. Ell no està tancat a la presó, però sí mancat de llibertat degut una maleïda enfermetat que el te privat de dels moviments físics més elementals, però no de la fe i el poder de la ment que li permet amb tota dignitat, llibertat i força, plantar cara i fer front a una intrusa que el vol doblegar, però a la que ell no li permet. Tota una vida sense treva, sense recular, confiant en que el poder de la ment, és més fort que la malaltia, que el debilitat física, però no, mentalment. El pensament, la ment, ningú el pot empresonar, ni la mateixa enfermetat, la llibertat de la ment no te límit, te més poder del que ens imaginem.
En les persones, la por és el nostre pitjor enemic que tenim, ens paralitza, ens enfonsa, ens fa recular, ens doblega i, arribats a aquest punt sempre en sortim mal parats. Si observem dues persones amb una mateixa xacra, l’una de pensament positiu i optimista; l’altra de pensament negatiu i pessimista, tot d’una hi veurem una diferencia i resultats abismals.
Si agafem el Nou Testament hi trobem moltes curacions que feia Jesús, però fitxem-nos amb un detall, els que Ell curava els deia: “la teva fe t’ha salvat”... el poder de la fe, el poder i la força de la ment, poden moure muntanyes com diu també el NT. Estar segur de que me puc curar, estar segur de que ho puc aconseguir, estar segur d’un mateix; confiar amb els altres, amb els metges, i amb la ciència, de debò pot fer miracles. Llegint aquest poema un sa n’adona, de que la fe en un mateix, en Déu o possibles deus com diu el poeta, ens pot ajudar a ser més forts i resistir, davant qualsevol adversitat i ens donen força per a no recular mai. Considero important sobretot, recordar aquestes dues freses:
“ Soy el amo de mi destino; soy el capitán de mi alma ” . He cregut que valia la pena compartir aquest poema amb tots vosaltres i, a tu amic et dic ¡Gràcies per enviar-me’l!

Toni Olives Camps






domingo, 19 de septiembre de 2010

jueves, 16 de septiembre de 2010

El sol se hizo para el día, las flores para la primavera, el frio par el invierno y el sueño… ¡para la noche!
Al despuntar el día cantan los pájaros más tarde empieza la gente a meter ruido.
(Phil Bosmans).

Al despuntar el dia

Posted by Picasa

viernes, 10 de septiembre de 2010

domingo, 5 de septiembre de 2010

jueves, 26 de agosto de 2010

María Huertas (Soprano)

Posted by Picasa

Entrevista María Huertas

Publicada en el Diario Menorca 237872010
“Con el canto transmites tus sentimientos y emociones”
La soprano María Huertas ofreció un excelente recital en la iglesia de Es Mercadal junto al organista Tomé Olives.

En Menorca gozamos de una gran actividad musical, pero sobre todo en verano. El verano se presenta lleno de oportunidades, que vale la pena aprovechar, y esto es lo que pudimos hacer, al poder escuchar el recital que nos ha ofreció el pasado miércoles, la soprano María Huertas, en la Iglesia de Sant Martí de Es Mercadal. Una cantante de lujo que, acompañada al Órgano por el organista Tomé Olives, nos ofreció un recital de excelente calidad en el que ha destacaron, la complicidad y armonía entre la soprano y el organista. Una compenetración total, que des del primer momento, capto la atención de la audiencia.
María Huertas es natural de Castilla La Mancha es fundadora y coordinadora de “Il Parnaso Musicale” cantante, i violinista de Almagro, se ha dedicado durante 10 años a la enseñanza musical y dirección de coros infantiles, y esta especializada en música Medieval, “Centre Musique Medieval de Paris”, colaboro en el “Festival de los Andes de Venezuela”.
María huertas estudia canto junto con yoga terapia con Gloria Ruíz Ramos, canto histórico con José Hernández Pastor y recibe máster class de Nuria Rial.
Después de escuchar a María Huertas, uno se queda sorprendido de su calidad de voz, expresividad y sentimiento con que interpreta las Arias. A ella mi agradecimiento por haberme dado la oportunidad de haber podido charlar un rato con ella.
María, como nace su inquietud por la música?
Empecé cantando en un coro infantil en mi pueblo a los 7 años, con una profesora recién jubilada, “Dulce Bermejo”, que nos enseñaba canciones populares, y a interpretar, cosa que a mí me gustaba. Con ella también empecé a tocar el violín.
¿A que edad empezó a estudiar música y canto?
Empecé a estudiar en serio, a los 14 años, en el Conservatorio de Ciudad Real. Allí íbamos todos los estudiantes de música de la provincia. No era complicado para mí, estaba como a media hora de autobús des de mi casa.
¿Cómo descubre sus cualidades de soprano?
Fue a los 16 años, en el coro del conservatorio con Paco Amaya quien me hizo ver que tenia talento i voz de soprano y fue con el empecé a cantar solillos en su coro.

En sus facetas de violinista, dirección y canto. ¿En cual se decanta con preferencia?
Por supuesto por el canto, para mi es lo más natural. El canto nace de dentro, con el transmites tus sentimientos y emociones, tus alegrías o penas, tu estado de animo. Con el canto interpretas, transmites, conectas con la gente.
La preferencia por el violín. ¿Es por algún motivo especial?
La melodía es sentimiento, un medio de expresión muy rápido, el que más te facilita transmitir tus propios sentimientos. Elegí violín por ser de afinación fácil y su sonido agudo, por su parecido con la voz humana, en mi caso combina con mi voz de soprano.
Dirección de coros infantiles. ¿Deberían todos los niños poder acceder a una formación musical?
Por supuesto, además debería ser una formación gratuita, pero a la vez y sobre todo valorada socialmente. La cultura musical en general es muy importante, como lo es la tradicional de cada pueblo.
María esta especializada en música Medieval. ¿Porque este genero musical?
Por su sencillez, su claridad, su comprensión, espiritualidad y sencillez. Por adaptarse perfectamente a mi voz. Porque con ella llegas muy fácilmente a la gente.
María. ¿Cómo se llega a ser una buena soprano?
Siendo honesta con una misma, con ganas de superarse, sin miedo, expresándose con naturalidad, metiéndote en el personaje, viviéndolo, interpretándolo, transmitiendo tus sentimientos.
¿En que lugares ha actuado María y en cuales desearía actuar?
He actuado en Madrid, Gálica, Lleida, Sevilla Gijón, así como en Paris y Venezuela. Lugares en que me gustaría actuar, en cualquier lugar indígena, cualquier lugar natural, puro, por la posibilidad a de aproximación y contacto con la gente.
¿Cuál es su meta, sus proyectos de futuro?
Estudiar Lied, como también y en especial, la Opera de Mozart, seguir con la música antigua y con recitales de canto autor y música española, dando recitales en centros sociales. Hay en estos momentos mucha soledad, gente que necesita que le alegren la vida. Cantar en Centros Sociales me atrae, y esa gente participa, conectas fácilmente con ella. Ya he tenido alguna experiencia y quiero continuar en ello.


Menorca es una Isla turística. ¿Cree que la música y el canto deben ser una oferta cultural obligada?
Si siempre que no seas un mostrador, un escaparate, conectes con la gente y consigas que la gente se implique, hacerla participar y sentir. El recital del pasado miércoles, mas que cantar des de el coro al lado del órgano, hubiera preferido hacerlo abajo, moviéndome entre la gente mientras cantaba.
Su recital enganchó y cautivó a la audiencia de la Iglesia de Es Mercadal, que disfrutó escuchándola. ¿Cómo se siente María mientras esta cantando e interpretando?
Feliz, muy feliz. Me siento feliz interpretando, me identifico y transformo en el personaje, con lo que canto en cada momento, de aquí la importancia que doy a poder estar cerca, o con el público.
¿Se atrevería a valorar el nivel cultura musical en Menorca?
Es la segunda vez que vengo a Menorca y quizás no seria muy objetiva al opinar, lo que si he notado es una gran inquietud e interés por la música, y eso es muy importante.
La verdad es que si que hay inquietudes y afición por la música. Que consejo les daría a los estudiantes?
Que sobre todo disfruten estudiando, que vivan y amen la música. El estudio de la música tiene que ser algo vivencial, si se trabaja así, es fantástico.
María, es obligado acabar dándole las gracias, y por el recital, por este rato de charla, y termino no con un a dios, sino con un hasta pronto, porque esperamos poder volverla a escuchar. Ha sido un placer. ¿Volverá?
El placer a sido mío, estoy muy agradecida por la acogida que me habéis dado, me he sentido valorada, atendida, y emocionada al recibir aquel ramo de flores al final del recital. Tengo una debilidad por las flores, me he sentido feliz con vosotros, ¡Gracias! Lo de volver estoy a su disposición, cuando lo deseen.

Toni Olives Camps

quarter s´Esplanada

Posted by Picasa

IGUAL QUE ELS ALTRES NO!

Publicat en el Diari Menorac 20/8/2010
Amb freqüència pas per l’estació d’autobusos “Cavallitos” , i no puc fer de menys que mirar la típica construcció anglesa que hi ha, - els quarters de l’esplanada -, amb la seva senzilla però bella façana, tot un patrimoni que es necessari protegir. El miro però, amb preocupació, pensant quin serà el seu destí.
Record aquest quarter encara en ple funcionament; economat, farmàcia, capella, cos de guàrdia militar... Ara resta tancat, a la cua dels condemnats al oblit i, fins quan es mantindrà amb peus i amb bona presencia? Acut al meu pensament un “Antic Hospital Illa del Rei”, al que un poc més hi el deixen sense fonaments. Un “Hospital Cuesta Monereo”, un esquelet que és la vergonya del poble de Maó. Un “Hospital Verge del Toro”, que ja ha estat presa del vandalisme. Un “Quarter de Santiago”, que gaire be no se sap que fer amb ell... Me pregunto: li espera un destí similar a aquest emblemàtic edifici? No ho hauríem de permetre; posar un poc d’imaginació i no esperar que sigui massa tard i ens trobem amb un altre enderroc.
És un edifici prou ben situat, com per donar-li qualsevol utilitat social, un casal o espai d’oci per joves, que gaire ofertes no tenen. Sales d’exposicions... Museu d’arts i oficis; com eines d’oficis manuals d’antany, (dels ferrers, fusters, sabaters, pagesos etc.) biblioteca, escoles d’estiu... Son ocurrències meves, de ben segur però, que n’hi ha moltes més i millores. El que no pot ser, és que es tanquin les portes d’un edifici, perquè ha deixat de ser útil per les funcions per les quals va ser construït, i no se li busqui una utilitat alternativa i comportar a que s’esfondri.
Confio en que aquella entitat o entitats, que tinguin competència en aquest immoble, si no saben que fer amb ell, convoquin un concurs d’idees, que ben segur en sortiran moltes, ara, que encara hi som a temps!


Toni Olives Camps

domingo, 15 de agosto de 2010

sábado, 14 de agosto de 2010

prudència...

Posted by Picasa

VIALS DE COMUNICACIÓ

Publicat en el Diari Menorca 13-8-2010
“Las carreteras sirven para comunicarse entre si las aldeas y ciudades, países y pueblos. Deben constituirse en vehículo de la amistad y la paz entre los hombres y no en caminos que llevan a la mutilación y la muerte” (Phil Bosmans). “Las Flores del Bien”
El recent accident de transit, que ha cegat la vida a dos ciclistes menorquins, ens hauria de fer pensar i reflexionar seriosament. Reuneixen les carreteres menorquines els requisits de seguretat necessaris, per el transint que suporten actualment? És freqüent trobar-se amb vehicles pesats o lents, autocars, camions, tractors... que obliguen a aguantar cua, perquè fer un adelantarment implica un risc. Potser s’hauria de re considerar la conveniència del desdoblament de la carretera general, afegir vials per el vehicles pesats o fer unes voreres més amples... Més val sacrificar metres de terreny, que no pas vides humanes. Un tema com per posar en mans de tècnics i experts amb la matèria, senesa interessos per enmig, particulars, politics o ecològics.
Per els conductors que ho som quasi be tots en un moment donat, la responsabilitat a l’hora de conduir. Lúcids, tenint en compta aquella frase de: “Si bebes no conduzcas”. Darrerament és noticia freqüent, la detecció de conductors que donen positiu en les proves de alcoholèmia i això és molt preocupant. Mai hem de posar en jos les nostres vides, així com tampoc les dels altres.
Les carreteres no son vials de competició, ni per fer demostracions de velocitat. Les carreteres son per arribar allà on volem anar. Per lo tant, més val no corre hi arribar tard, que corre i no arribar mai o, el pitjor, no deixar que els altres arribin. Per be de tots, carreteres segures i conductors responsables. ¡Tots els accidents sobren!

Toni Olives Camps






viernes, 13 de agosto de 2010

ENTREVISTA

Enso Brunzzi, un apicultor pasional y alégico a las abejas

Publicado en el Diario Menorca 10-8-2010


El verano se presta a la relación más relajada con los amigos, así como también, hacer nuevas amistades. Este es el caso que me ha ocurrido a mí recientemente, al conocer a un italiano que lleva muchos años, veraneando en Menorca. Se trata del Sr. Enso Brunzzi nacido en Milán en el año 1936, residente actualmente en Travedona-Monate, provincia de Varese en la región de Lombardía al norte de Italia.
El Sr. Enso tiene una pequeña casa estilo menorquín, donde viene a pasar sus vacaciones. Allí me recibe acompañado de su esposa Sra. Marissa. Acaba de llegar de nadar, de tomarse un baño, - mucho más que un baño -, viene de cubrir a nado con un amigo, la distancia que va des de la playa de Son Saura hasta al Arenal den castell, un buen ejercicio para un hombre de 74 años. Voy con mi amigo Quico y nos invita a sentarnos, mientras tenemos una charla muy interesante y amena.

Sr. Enso -¿cómo y cuando descubre Menorca?
Fue en julio de 1959. Teníamos previsto veranear en Mallorca, pero por dificultades de disponer del Hotel previsto, vinimos a parar aquí en Menorca.

¿Cómo fue su primer contacto en la Isla?
Recuerdo nuestra estancia en Fornells. Nos hospedamos en casa “C´an Burdó”, por 100 pesetas al día comíamos y dormíamos, todo incluido, - menos la langosta -, sonríe. Nos llevamos un muy buen recuerdo de la Isla.

Acaban las vacaciones y regresan a Italia. ¿Con ganas de Volver?
Con ganas de volver y volvimos. Entre 1960 y 1968, seguimos viniendo y lo hacíamos con tienda de campaña. Haciamos la acampada junto con unos amigos que hicimos en Menorca, entre ellos Marcos conocido panadero de Ferreríes.

¿Cuándo decide poner residencia fija en Menorca?
Fue en 1969 en que adquirí unos terrenos en el “Pico de Oro”, justo detrás de “Sa Barraca des Caraboner” en la carretera de Mahón a Fornells.

¿Compra el terreno y construye?
Sí, empecé a construir en 1970 una sencilla casita estilo menorquín, diseñada por el arquitecto Sr. Villalonga y des de 1972 venimos todos los veranos.

Acabo de comprobar que es Ud. un buen nadador. ¿Qué aficiones más tiene el Sr.Enso?
Me gusta mucho la pesca submarina, he practido el salto de altura, me gusta el tenis, he jugado en 1ª división de voleibol y tengo sobre todo, una gran afición y pasión por las abejas.

Hablemos de las abejas. ¿Cómo surge esta afición?
Digamos que surge en Menorca. Un dia me encontré un enjambre en una ventana de mi casa y fue llegar a Travedona y comprarme dos colmenas de abejas. La cosa pero no prometía mucho, resultó que yo era alérgico a las abejas, a sus picaduras, pero quería tener abejas.

¿Un poco complicado y arriesgado no?
Así es, y durante todo un año me desplacé periódicamente a Suiza para desensibilizarme del veneno de las picaduras de las abejas y lo conseguí. Mi afición por las abejas, priorizaba a las demás.

El tratamiento funciona y va adquiriendo más colmenas. ¿Cuántas colmenas tiene en la actualidad?
He llegado a tener 70 colmenas que el año 1987 me dieron 3.800 kilos de miel en dos recogidas. Fue una cosecha muy buena, ¡excepciona! Aquel año las Acacias hicieron como dos floraciones debido a las lluvias En la actualidad tengo solamente 50 colmenas y la producción normal por colmena y en dos recogidas oscila entre 30 y 40 kilos.

Sr. Enso, ¿hace Ud. dos recogidas de miel al año?
Efectivamente, la primera procedente de la flor de la Acacia y, la segunda que procede de la flor del castaño. En mayo florece la Acacia y se recoge la miel en junio y luego a mitad o finales de julio se recoge la la miel procedente de la flor del castaño.

¿Qué diferencia hay entre la miel de la Acacia y la del Castaño?
La miel que procede de la Acacia, tiene un color claro, dorado brillante y es muy dulce, la del castaño es más oscura y con un ligero sabor amargo. Es muy apreciada en Italia.

¿Son diferentes también las abejas que Ud. tiene con las de aquí?
Sí, La abeja italiana es la “ligústica”, una subespecie nativa de los Alpes italianos, no es tan agresiva como la que tenéis en Menorca y muy resistente, lo mismo al clima caluroso mediterráneo, que los fríos y duros inviernos europeos.


Aquí y de manera especial tomamos la miel con buñuelos. ¿Como la toman en Italia?
Se usa en repostería, pero sobre todo es un gran sustituto del azúcar y se pone el té y el café.

¿Qué cuidado requieren las abejas?
Requieren un cuidado permanente, sobre todo en el invierno. Yo las tengo en un Agroturismo un sitio muy resguardado pero muy frío. En invierno hay que procurarles alimentación. Unas porciones de una pasta compuesta de azucares naturales, que las ayuda a mantenerse en buenas condiciones. Allá en marzo que es cuando la reina pone los huevos, les pongo agua con azúcar, como refuerzo alimenticio, es lo qua allí llamamos “primavera artificial”.

¿Limpieza especial de las colmenas?
Cuidado permanente, las abejas de por si son muy limpias, i salen a volar para limpiarse, evacuar, podríamos decir. Entre enero y febrero repaso una a una las colmenas levantando un poco las tapas y pegando el oído por la parte de atrás para oír si están vivas y en buenas condiciones. Las abejas también tienen un enemigo que es la Avarroa.

¿Qué es la Avarroa?
La Avarroa es un ácaro que si consigue pegarse a ellas las mata. Para ello cada año hay que hacer un tratamiento a todas las colmenas de un compuesto natural a base mentol y eucalipto entrte otras substancias. Un tratamiento que suele durar unas 4 semanas.

Hablemos de los enjambres. ¿Cuando se producen?
Cuando en una colmena aparece una reina nueva y sale la vieja con una colona de abejas. Yo procuro controlar y evitar que salgan en jambres en la época de deben producir miel las abejas, y luego facilita y provoco los enjambres cuando a mi me interesa.

¿Cómo se hace esto?
En Italia puedes comprar reinas. Las venden en unas cajitas especiales con una docena de abejas y un poco de alimento. Te las sirven a casa por 12 0 15 €, luego las sueltas en la colmena y pronto sale un enjambre que recoges y pones donde tu quieres.

¿Qué requisito se requiere para tener colmenas?
Tener un número de registro sanitario, sobre todo si quieres comercializar la miel. Un registro igual que para poder vender cualquier alimento.


En nuestra conversación previa me habló Ud. del Própolis. Que es el Própolis?
El Propóleo o Própolis, es una sustancia resinosa que las abejas obtienen de la yemas de algunos árboles i vegetales, que ellas procesan y utilizan para recubrir las paredes de la colmena para mantenerla limpia de bacterias. Esa resina puesta en maceración con alcohol comestible, es un antibacteriano natural, antiinflamatorio, analgésico, ideal para el dolor de garganta. No lo comercializo, simplemente lo tengo para obsequiar a los amigos.

¿Cómo es la miel de Menorca comparada con la suya?
Es diferente pero de excelente calidad. Es muy buena, sobre todo la que procede de las flores del cardo blanco.

El tema da para mucho y podríamos seguir hablando mucho más rato. ¿Sr. Enso, algo que hayamos olvidado o que quiera añadir?
Hacer referencia y decir, que tengo amistad con un gran profesional en apicultura. Mi amigo Sebastián Pons de San Clemente, con quien comparto esta afición i pasión por las abejas.





Toni Olives Camps




lunes, 2 de agosto de 2010

Bon port

Posted by Picasa

Al Port de Maó...

Amarrada sa barca a bon port,
aquest port d´aigües en calma,
malgrat es vent bufi fort,
cap temporal no m´espanta.

Toni Olives

domingo, 1 de agosto de 2010

Bon diumenge

Però Déu li digué: "Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà? (Lc 12,20)

***************************

El que sóc no ve determinat pels béns que he pogut acumular.
La riquesa de la meva vida depèn de com he viscut i com visc,
no de les coses que he comprat. (Joan Chittister)

sábado, 24 de julio de 2010