sábado, 26 de noviembre de 2011

Llegint "Bajo el magnolio"

EL MEU PI


“Tenir un fill, escriure un llibre, plantar un arbre...” Son tres coses que diuen que un ha de haver fet durant la seva vida... tot això ja ho he fet i me’n sento molt orgullós. El sembra l’arbre ho vaig fer quan devia tenir dotze o tretze anys, vivint al camp. Els meus pares vien de l’agricultura i la ramaderia. Anant un dia per un pinar, vaig descobrir un pi petit de just d’un parell de pams, i vaig pensar a l’hombre de tants de grossos, trigaria molt temps en créixer. Va ser així que vaig decidir endur-me’l, per sembrar-lo en un lloc on li donés més sa llum des sol. Amb l’ajut d`un xapó el vaig arrabassar amb molta cura i el vaig sembrar en un corral que hi havia vora un pou. “Els corrals son unes construccions circulars de paret seca, que servien per protegir les figueres”. Dins aquest no hi havia cap arbre, només males herbes que me vaig entretenir a netejar. Vaig cavar sa terra i hi vaig sembra el pi regant-lo amb aigua dels abeuradors que hi havia vora el pou. Cada setmana anava a veure el meu pi, que vaig anar regant i netejant de males herbes, fins que me vaig adonar compte de que estava ben arrelat, i havia crescut sortint per damunt de la paret del corral i, que ja aclimatat al lloc, podia viure per si sol.
Desprès de més de cinquanta anys, passejant pel camp com m’agrada, vaig anar a veure el meu pi. Avui és un pi gran, amb una soca ben gruixuda, tindrà una alçada d’uns tres metres, i permet el poder seure´s a la seva ombra, li vaig fer fotos i el vaig contemplar amb orgull durant molt temps, en silenci; tot recordant aquells anys de la meva infància...
Contemplant el meu pi, vaig pensar que quelcom semblant ens passa amb les persones. Si de petits ens desenvolupem dins un terreny familiar propici, on hi hem rebut amor, on hi hem estat educats, on hi hem crescut mamant els valors humans més elementals, vol dir que he crescut arrelats amb bona terra, forts per a resistir qualsevol embat.
Si els infants quan son petits, son com aquesta petits arbres, fràgils, indefensos, que necessiten mamar del pit de la mare,gaudir del seu escalfor humà, de, a mesura que creixen, ser protegits de les males herbes, - les males companyies -, perquè arribats a l’adultesa, puguin fer front a la vida per si sols., superant qualsevol dificultat o contra temps.
Me vaig acomiadar del meu pi tot pensant en que me falta una cosa, -la quarta cosa -, que me faria molta il•lusió. Que en deixar, aquest món dipositessin les meves cendres vora les arrels del meu pi emparat per la seva ombra...

Toni Olives Camps

jueves, 24 de noviembre de 2011



L´amor...


PASAPORT A L’INFINIT

Vivim en un planeta que traspua vida per tot arreu, tot tipus d’animals, vegetació, insectes, aus; plantes marines i gran diversitat de peixos al mar... Dins aquesta immensa varietat de vida hi destaca l’ésser humà, dotat d’intel•ligència, el que hauria d’implicar que el nostre mon fos un paradís. Un paradís on hi predominés i es respectés la dignitat de totes i cada una de les persones. Tots som una mateixa raça humana, tots vivim en un mateix mon, tots haurem de denier els mateixos drets i les mateixes oportunitats, tots contemplats com a ciutadans del món, sense posar etiquetes ni classificar les persones per classes o categories.
Quan ens posem a classificar i catalogar persones, comencem a excloure i marginar, i ens sentim els uns superiors a els altres, amb saviesa que els altres, amb més poder, les millors, començant així, a deixar consemblants, tirats a la vorera, a destruir o eliminar a aquells que ens fan nosa... L’home pot ser el més intel•ligent del planeta, però sembla no s’ha posat a pensar que, és el més irresponsable, el més depredador el més destructiu i sanguinari. Els humans me sembla no tenim pressent, que tots neixen en igualtat de condicions, “nus”, i ens marxem en igualtat de condicions “nus”, amb les mans buides, sense que ens puguem emportar rés del que hem acumulat en aquest món. Si ho miréssim així, penso estaríem d’acord en que és necessari que hi hagi una justa distribució de bens i recurs arreu del mons, i no fer per lo tant diferencies dins aquest espai que tenim entre la vida i la mort.
Dins aquest nostre món, ens troben amb dues grans espirals a distingir, la de la violència, l’exclusió, el rancor i l’odi; una espiral que destrueix i autodestrueix l’home, de manera miserable. L’altre espiral és la del amor; l’amor desinteressat entre persones, que perdona i reconcilia, que comparteix amb els altres. L’amor quan es contagia en les persones, fa créixer aquesta espiral en l’espai i en el temps, és el passaport a l’infinit, perquè allò que queda i es recorda quan una persona mor, és la capacitat que va tenir en aquest món de estimar. Només l’amor, transcendeix a l’infinit! Només l’amor perdura en el record de les persones. Una qualitat o valor, que a tots ens cal practicar i acabo amb una frase de Sant Agustí “estima i fer el que vulguis” i és que si un estima, mai farà mal a ningú.

Toni Olives Camps

Parlem...


EL DIÀLEG: EL MILLOR REMEI
“Hablando se dicen a veces palabras de las que a veces uno se arrepiente, porque se dicen en un momento de arrebato o de mal humor, y la verdad es otra cosa, que a veces no se dice nunca” (Maria Mayoral) Bajo el magnolio.
No hi posem cap dubte, el diàleg és el millor remei per evitar mal entesos i conflictes, per reconciliar-nos o signar acords de Pau... Per entaular i mantenir però un bon diàleg, ens cal primer tenir i exercitar, la faculta de sabre escoltar. Escoltar és un art que ens cal desenvolupar i cultivar, si no sabem escoltar, difícilment podem mantenir un diàleg. Si ens observem un dinar d’un convit de noces per posar un exemple, on coincidim moltes persones, ens adonarem compte, que es produeix tal xerrameca i giri gai, degut a converses creuades en una mateixa taula, en que gaire be un acaba cridant, en lloc d’entaular un diàleg.
Saber escoltar és important, és un art que ens cal aprendre, si volem mantenir una conversació fluida i respectuosa. En una conversa, ens anirà bé primer escoltar, respectar el torn de paraula i, intervenir quan ens toqui el torn o en el moment oportú, sense interrompre els nostre interlocutor.
Quan plantejo el diàleg com a millor remei, és que crec de debò que ho és o, ho podria ser, en la major part de conflictes las que buscar solució. Perquè tants conflictes armats i guerres? Perquè tants conflictes de parella i separacions matrimonials? Perquè conflictes d’herències? Conflictes entre pares i fills? Entre alumnes i professors? Entre empresaris i obrers? El diàleg! El diàleg respectuós, compromès, coherent, on als interlocutors s’escoltin, enraonin i reflexionin.
No vulguem entaular un diàleg pretenent estar en posició de la veritat absoluta . No vulguem entaula un diàleg quan estem nerviosos o en tensió o de mal humor. En aquestes situacions anímiques, millor deixar el diàleg per el dia següent, quan ens trobem relaxats i receptius i acabo amb unes paraules d’un gran poeta: Tu verdad no; la verdad, y ven conmigo a buscarla. La tuya gardatela: (Antoni Machado)

Toni Olives Camps

tots iguals...




Retalls per a qui...

Publicat en el Diari Menorca 23 novembre 2011


JA HEM VOTAT!
I ARA, QUÈ?
Quan per primera vegada vaig poder anar a votar, ho vaig fer amb tota la il•lusió del món, i sempre que hi ha agut eleccions hi he anat, però cada vegada amb menys ganes. I, es que cada vegada estic més desenganyat de la manera d’actuar dels politics que ens representen... Sempre ens toca sentir la mateixa retòrica, el de retreure’s l’un a l’altre el que ha fet malament, en tost de reconèixer els errors comesos, i aportar projectes orientats a buscar solucions conjuntament, actuant mirant per el be comú, -no del partit-, gestionat i administrant com pertoca, els doblers dels ciutadans. Destinant-los a procurar una societat de benestar per tothom, i no que el benestar estigui orientat només, a uns pocs privilegiats...
Quan un gasta més del que guanya, fa fallida, tot se n´enva a orris, va a la ruïna; son les conseqüències que estem pagant, d’una política de Govern nefasta. Un advocat me deia en certa ocasió, que hi ha herències bones i dolentes. No cal dir que la herència que ha trobat el nou Govern, potser és de les més dolentes i avui en dia amb les butxaques buides, no es pot anar de cap manera enlloc i, donada la situació actual, no voldria estar en la pell de cap governat.
Dic tot això perquè la situació actual me preocupa i molt. Me preocupen els retalls... En salut, en educació, en pensions i prestacions socials. Perquè pregunto... tenim la seguretat d’estar ben atesos si estem malats? Podem continuar comptant amb una educació escolar de qualitat, pels nostres fills i nets que son el futur de la societat? Podem desprès de tot una vida laboral, continua gaudint dona pensió digne i ben merescuda? Qualcú te idea de com fomentar la creació de noves empreses, de crear nous llocs de feina, en tots de reduir plantilles engreixant la taxa d’atur. Atur per altre banda que requereix unes prestacions legals i necessàries, però amb el resultat que és una inversió improductiva. Acabar amb l’atur vol dir que tothom tingui feina, un sou digne, un poder adquisitiu, que permeti als ciutadans consumir allò que necessita, (el treball és el motor de la economia). Per lo tant, combatre l’atur és una de les principals prioritats per no dir la primera...
I acabo retornat a lo dels retalls... Son necessaris? Potser sí, però m’agradaria sentir de boca dels politics, - tots -, que es retallen el seu sou, que es demostrin solitaris amb els qui més pateixen la crisi, a fi de que no siguem els de sempre, els que perdem poder adquisitiu, els qui rebem les retallades, perquè gaire bé acabarem en falderet.
Sembla ser que lo dels retalls és novetat, però just desprès de jubilar-me i fa un parell d’anys, d’una estisorada vaig veure minvada la meva pensió amb 50 €. Conec pensionistes amb una pensió de 579 €... pregunto, de quina és la quantia de la pensió d’un polític jubilat? El sou d’un polític en actiu, perquè ben segur es poden retallar molt més de 50 € i encara no se n’adornaran, de que hi hagi crisi. Crec que no és just, que sempre tinguem que rebre les estisorades els mateixos!

Toni Olives Camps


De ca nostra


Publicat en el Diari Menorca 15 novembre 2011


70 ANYS DES DIARI

Quan diem a qualcú ho he llegit a ne´s Diari, o qualcú ens diu: has vist tal noticia a ne´s Diari? Ja ens entenem, ens referim al Diari Menorca i, és que el Diari Menorca és com part de la nostre vida familiar, és un element molt peculiar i estimat per molts de menorquins.
Vaig començar a veure el Diari Menorca a ca meva, que devia tenir sis o set anys. El comprava cada dia el meu pare, a mitges amb un veí, primer el llegíem a casa, desprès el portaven a casa del veí o a l’inrevés, anàvem alternar per setmanes. Va ser així que des de ben jovenet, me vaig enganxar a sa lectures de Diari cada dia.
Ja de major m’hi vaig subscriure, perquè és molt còmode rebre’l de bon matí a casa i d´açò, vos en contaré una anècdota. Hi havia un temps en que els diumenges, alguns al•lots oferien de bon matí es Diari pel carrer, suposo el hi devien donar una propina. Un diumenge en anar a buscar el pa des forn, vaig veure que ja hi havia es Diari a sa bústia, vaig pensa; de retorn amb es pa ja el recolliré... estant a unes cinquanta passes des portal de ca meva, vaig veure sortir un al•lot amb un Diari amb sa ma, en arribar a sa meva altura me diu: Senyor vol es Diari? No, li vaig dir, a mi me’l porten a casa, però sorpresa... en arribar a la bústia el Diari no hi era pel que vaig veure clar que aquell espavilat d’al•lot, havia agafat el Diari de la bústia i, m’havia volgut vendre el meu propi Diari.
Avui i més ara que ja estic jubilat, agraeixo molt el trobar a les 6 des matí es Diari a sa bústia i, mentre prenc es cafè poder llegir les darreres noticies, sense mourem de casa...
Idò aquest diari Menorca podem dir que és ben de ca nostra, és com un més de la família, ja que el dia 1 de febrer d’enguany, ha complet “70 anys” de presència al carrer, a les nostres llars, bars i cafeteries, biblioteques i d’altres entitats culturals. Quantes, noticies? Bones o dolentes... quants anuncis publicitaris... Curiosament he tingut oportunitat de consultar el primer numero en el que si trobava informació del règim, “bands de Guerra”, curiosos anuncis publicitaris, de cinema i teatre etc. però sobre tot el que vull és destacar, la importància del equip professional i humà de cada època, que dia rere dia i nit rere nit mentre els ciutadans dormin i descansem, preparen el Diari perquè a primera hora del mati, estigui llets i en mans dels menorquins. El Diari Menorca idò, és mereix tot un homenatge per part dels menorquins, i potser el millor que li podem dedicar és la nostre fidelitat de assidus lectors, de lectors de cada dia, i així donar-li el suport que se mareig. Que el pugem gaudir durant molts anys, així com també les generacions que ens precediran!

Toni Olives Camps

sábado, 12 de noviembre de 2011

sábado, 5 de noviembre de 2011

miércoles, 2 de noviembre de 2011



De ca nostra

Publicat en el Diari Menorca

LA TRADICIÓ DELS BUNYOLS

En ses meves caminades matineres, fent es recorregut des port, acostumo pujar per sa Costa de ses Piques i Costa de la Clota, passant de devora de Can Senyalet, on l’aroma a par recent acabat de coure, és una invitació a entrar. És el que vaig fer un dia d’aquest, amb intensió de conèixer de ben a prop, un producte artesà i típic d’aquests dies com son els bunyols, que son presents per Tots Sants a tots els forns i pastisseries, la meva curiositat però, era veure com els feien...
Atès per en Jaime Ferrer, segona generació de Can Senyalet, me vaig interessar per el temps que aquest forn està obert al públic, i fa tant mateix 56 anys que ofereixen a diari, a primera hora del matí, un pa artesà acabat de coure. Dic artesà, perquè vaig comprovar el fan amb llevat de massa mare, - això és-, massa de pa fermentada que és el llevat mes antic i natural que hi ha i, amb una mescladora mecànica com és natural.
Els preparatius de fer es pa comencen entre les deu i les onze de la nit, fins que treure el pa cuit de matinada, per estar a disposició dels clients habituals a primera hora del dia.. Una d’aquestes professions que son d’agrair, ja que fan la feina quan tothom descansa i dorm, i a ells no els toca més remei que dormir duran el dia.
Anem però al tema que m’interessava, - els bunyols -, dels que vaig poder fer el seguiment de com es feien i els fregien; només l’aroma de quan els fregeixen ja és un plaer, i no en parlem si els mengem regats duna bona mel de Menorca. El bunyols me va dir en Jaime els fa, amb la meitat de farina de força i la meitat de fluixa, saïm, (el saïm pot ser substituït per mantega cuita, avui en dia difícil de trobar), sucre, ous llevat; alguns i posen moniato... però això és com els cuiners, cada forner te el seu secret, el que li dona el tats diferent o peculiar. Al preguntar-li sobre la quantitat de bunyols que fan per Tots Sant, va apuntar entre uns 250-300 kilograms què imagineu tots els forns de l’Illa, la quantitat de bunyols que s’arriben a consumir per aquestes dates.
Com que la conversa sa prestava a parlar de les tradicions, varem coincidir en que certes tradicions s’estan perdent, com per exemple la de les ensaïmades o coca bamba típica de les festes patronals d’estiu. Ara trobem ensaïmades a la venda durant tot l’any. Igual passa amb les formatjades, que antany, es menjaven només per la Pasqua i avui en dia també les mengem durant tot l’any. El bunyols sí, son propis d’aquestes dates i es mantenen ben típics de la festa de Tots Sants, només ens cal guaitar als aparadors de qualsevol forn o pastisseria, i veure les exposicions que fan d’aquest producte tan nostre i tan exquisit. Tant nostre que moltes famílies els fan també a casa, seguint receptes d’àvies i besàvies, passant les receptes d’una generació a l’altra.
Moltes vegades he pensat, en que els bunyols amb mel, serien un bon postres a oferir els restaurants, per donar-los a conèixer als turistes, però és clar! També deixaria de ser producte tradicional... M’estic quedant amb el dubte, promoció o tradició? Crec que val la pena conservar la tradició i, el qui vulgui menjar bunyols, que vengui de vacances per la festa de tots Sants...

Toni Olives Camps

Tradicions importades

Publicat en el Diari Menorca 1 de novembre 2011

HALLOWEEN O TOTS SANTS…

No hi ha cap dubte de que ens agraden les coses d’importació, fins hi tot les tradicions. En aquest cas me referiré a “Halloween” o festa de les bruixes, que prové dels Estats Units, Canada, nord de Mèxic... Un festa que es celebra el 31 d’octubre i, que ha arrelat fort dins la nostre societat, degut als interessos comercials que hi fan el seu negoci; màscares, maquillatges, disfresses, les carabasses i molts altres objectes decoratius relacionats amb aquesta festa. Una festa que sembla vol fer ombra o suplantar, la nostre festa tradicional de Tots Sants. Dic suplantar, perquè me dona la sensació, de que volem evitar, portar els fillets al cementiri com és tradició anar aquest dia, per no parlar-los de la mort que gaire be no sabem com fer-ho, i tant mateix els disfressem de calaveres, vampirs, o monstres terrorífics, lo qual no deixa de ser curiós i contradictori.
De la festa de Tots Sant, crec que n´hem de mantenir la tradició d’anar al cementiri, no tant per intercedir pels nostres difunts, -allà només n’hi ha les despulles- i jo crec endemés, que més bé son els qui ens han precedit, que poden intercedir per nosaltres, que no pas tant nosaltres per ells. En cas de voler intercedir o resar per ells, ho podem fer a qualsevol lloc on ens trobem i sense necessitat de anar al cementiri. La meva creença és que els qui ens han precedit, gaudeixen de la plenitud de la vida, dins un altre dimensió que desconeixem, però en la que crec, sinó la vida humana per a mi, la consideraria un absurd. A més a més, és com un reconeixement de respecte i veneració, a tots els sants anònims que no han estat reconeguts com a tals, però que de ben segur, son tant sant com els altres, ja que l’únic mèrit que compte per aquesta distinció, és haver viscut estimant...
Però anant a la tradició de anar al cementiri per Tots Sants, en que son guarnits de tantes flors i llums de cera. Penso que és un bon moment, per anar-hi amb els fillets i parlar-los de la mort amb naturalitat, tot explicant-los que allà reposen els nostres familiars que ens han precedit i, que igual que aquelles flors tant polides i de tant colorit, es mustien i moren, i la cera es fon i les llums s’apaguen. A les persones també ens passa igual, i si som persones creients, també és un bon moment per parlar de la transcendència. De que creiem de que la vida no s’acaba quan morim, sinó que continua de manera diferent, els cos te data de caducitat, però no l’esperit... La mort és un realitat natural en la nostre vida. -excloent les mots violentes- de la que n’hauria de parlar amb tota naturalitat. Si que és cert que sempre és moment dolorós, perdre un ésser estimat, per els lligams que ens hi uneixen, però si és viscut com a un fet natural, sempre serà més fàcil, acceptar aquest transit. Sempre he tingut present a la meva avia Nina que morí quan jo tindria sis o set anys, el meu conco me va menar vora el llit i me va dir amb tota naturalitat, “l’avia a mort, s’ha dormit per sempre, ara és al cel” i sense preguntà, me vaig quedar tan tranquil.
Voldria que la festa de Hallowen no eclipsés la de Tots Sants, sinó que Tots Sants ens servis per reflexionar sobre el misteri de la vida la VIDA... Aquesta vida i mort que sempre van lligades, i que mai podrem esbrinar del tot. Jo personalment però, davant creure o no creure he optat per lo primer. Crec que l’espiral de la vida està oberta a l’infinit, per damunt de l’espiral de la mort i això és el que dona sentit a la meva vida.
Toni Olives Camps

martes, 1 de noviembre de 2011