domingo, 25 de enero de 2009

ECUMENISME

NO, EL COMPROMIS D´UN DIA...
SINÓ, EL DE CADA DIA

El passat diumenge dia 18, començava la setmana d´oració per la unitat dels cristians i què culmina avui dia 25 buscant un espai i una estona, per pregar junts, els cristians de les diferents comunitats, anglicana, evangèlica catòlica... Així, ho anem fent any rera any, amb cual cosa que em sembla, que donem poques passes endavant i més be curtes.
Avui, els cristians de les comunitats cristianes aquí a Menorca, ens reunirem plegats una vegada més, per pregar, per la "unitat dels cristians", vull creure per tots ben desitjada. Però vull recordar les paraules de Jesús que ens diu què: "Ens cal pregar sempre i en tota ocasió", per lo tant em de fer-ho cada dia de pregar per la unitat; en les nostres celebracions de l´Eucaristia, en les celebracions del culte evangèlic i anglicà, en la nostre pregària personal... Jesús diu: "Demaneu, i se us donarà; cerqueu i trobareu; truqueu i se us obrirà..." (Mt 7,7). Preguem idò cada dia de l´any, amb fe i esperança i, agafem el compromís de fer-ho junts al llarg de l´any, amb constància i bona voluntat.
Que aquesta trobada ecumènica d´oració que avui fem, ens impulsi durant la resta d´aquest any, al compromís de trobar-nos més sovint, fent junts lectura de l´Evangeli, escoltant junts la Paraula de Déu, comentant i pregant junts, per després actuar i fer camí també junts, aquest únic camí dels cristians que ens marca l´Evangeli i que l´hem de fer sempre, deixant-nos guiar i il.luminar per l´ Esperit Sant. Si volem fer el camí sols, no arribaren en-lloc, ¡fem-lo junts!
A la pregunta que fan aquells dos deixebles a Jesús, quan li diuen: "Mestre, ¿on us allotgeu?" Ell els hi respon: "Veniu i ho veureu." (Jn 1,28-29).
Vulguem idò, seguir Jesús compartint junts l´Evangeli, la font on ens trobem amb Jesús. Que aquest sigui el nostre compromís d´aqest any, per avançar vers la meta que Jesús ens demana. "Que tots siguem u."

Toni Olives

sábado, 17 de enero de 2009

viernes, 16 de enero de 2009

EL MEU LLIBRE

 
Posted by Picasa

CONTRASOL

 
Posted by Picasa

TODAS LAS GUERRAS SON ILEGALES

• Toda guerra produce destrucción, muerte, división; hace crecer la espiral del mal, el odio, la violencia... Desplaza a miles de personas, de sus países de origen hacia otros países, en busca de paz y seguridad, provocando grandes éxodos humanos. Todas las guerras por sus atrocidades, son inhumanas, inmorales, ilegales...
• Sanja Saracevic Kulier, es una de las victimas de la guerra, una guerra cruel, que un día la obligó a abandonar su país de origen, desplazada a miles de kilómetros, en busca de seguridad, dejando atrás sus costumbres, su cultura, sus raíces más profundas, sus familiares i amigos. Ella es un fiel testimonio, de un acontecimiento, que nunca se debería haber producido.

• ¿De donde es Sanja Saracevic?
• *** Soy de Sarajevo, Bosnia-Herzegovina, ex-Yugoslavia.

• ¿Cuando, como y porqué viene a Menorca?
• *** Salí de Sarajevo en abril de 1992. Después de las primeras barricadas, en marzo del mismo año, un día delante de mi casa, nos pararon unas personas vestidas con chándales y armadas, pidiéndonos la documentación. Para mi fueron las primeras señales de lo que iba a suceder, aunque muchos no se lo creían o no querían verlo.
• Primero envié a mi hijo a casa de mi hermana en Belgrado, pasados diez dias salí yo.
• A España vine en diciembre del mismo año, junto a un grupo de doscientos refugiados de Bosnia, tenia la idea de reunirme con mi marido que se quedo en Sarajevo. El destino me llevó a Menorca.

• ¿Qué fue exactamente lo que desencadenó la guerra?
• *** La causa de las guerras siempre es un suceso concreto, en un momento determinado, pero en realidad todo es mucho más complejo. Es como un iceberg, se ve solamente la parte pequeña, por encima del agua, pero lo importante es lo invisible a simple vista, más profundo y mucho más fuerte.
• Tras la muerte del presidente Tito, se tardó diez años en desencadenar la guerra. Fue una agonía larga y dura, en la que en mi opinión, intentamos evitar lo que llegó luego. Posiblemente, el intento más serio de evitar el conflicto era el programa económico de Ante Marcovich. Hacía falta una considerable ayuda económica de los países desarrollados, lo que al final no se produjo. Es obvio que la última gerra de los Balcanes costó muchísimo más.
• Era surrealista el periodo previo al conflicto. Había una euforia en la vida política, en las elecciones, en los medios de comunicación, los nacionalismos despertados... Demasiado énfasis de lo político, económico, religiosos, nacionalista, en la vida cotidiana, no es saludable. Curiosamente, el periodismo por ejemplo, era muy creativo, organizaba unas tertulias y unos programas fantásticos. Parece mentira, que en mi entorno, nadie sabía lo que iba a pasar, ni hasta donde había llegado todo. No se si fuimos inocentes o deseábamos demasiado que toda terminase antes de empezar. ¿Quine quería la guerra? Dentro de mi entorno, de la gente que yo conocía y con la que me relacionaba, nadie.

• ¿Como piensa y como reacciona Sanja ante esta situación?
• *** Después del régimen centralizado y controlado por el estado, incluso antes del fallecimiento de Tito, Yugoslavia estaba desorientada, perdida, buscando una salida, un nuevo sistema económico... Estaba mirando a Europa, al mundo esperando...
• El propio presidente Tito, trató de evitar la desmembración del país, estableciendo una presidencia rotatoria, que lo sostuvo diez años más, tras su fallecimiento (1980-1990).
• A partir de ahí, empezó el caos consentido: Porque Europa Occidental miraba hacia el otro lado. Había intereses contradictorios del que solo salió perjudicado el conjunto del pueblo yugoslavo, y los que realmente creíamos que Yugoslavia era real y no una idea.
• Que yo no comparta la idea de "países pequeños", no quiere decir que no respetara a los que esperaban mucho de esta idea, tanto que estarían dispuestos a morir por ella. Solamente quiero que entiendan, que mi país era Yugoslavia, yo creí en el, no por una frustrante idea de grandeza ni de sentido étnico ni histórico, solamente era feliz viviendo en el. Y lo perdí. No estaba dispuesta a quedarme, ni luchar ni morir por el; ni ver morir a los que tenían otras ideas, otros sueños u otra visión de futuro. Salí por miedo de quedarme en tiempos de guerra, cuando la gente no se reconoce a si misma, cuando uno no sabe, lo que sería capaz de hacer, si sus queridos corren peligro o les hacen daño. No estaba dispuesta a comprar como reaccionaría. Y no me arrepiento de ello. Volvería a hacer lo mismo.
• Todavía me cuesta muchísimo entender como una Europa que cada día es más grande y unida y espero que así sea, pudo consentir la destrucción de todo un país de tal manera. Como y porque no fuimos capaces de buscar otro camino, aunque el resultado fuera el mismo... países pequeños, independientes, unidos por motivos prioritariamente económicos.

• ¿Los motivos de la guerra fueron más bien étnicos, políticos o religiosos?
• *** Cuando pienso en lo que pasó en mi país, no pienso en lo histórico, étnico, político ni religioso, por muy importante que sea. Muchas veces me he preguntado porque el conflicto bélico no empezó mucho antes, ya que todos lo predecían tras la muerte de Tito. Sinceramente creo, porque buscábamos desesperadamente l la manera de evitarlo. a lo mejor estoy equivocada, pero es lo que siento. Claro que en la historia, las étnicas y las religiones, pueden ser una buena excusa, sobre todo para manipular y llevar un pueblo a la guerra. ¿Pero quién quería esta guerra?. La gente normal y corriente que yo conocí, no.
• ¿Donde empieza la Guerra?
• *** La guerra empezó en Eslovenia, se expandió a Croacia y después a Bosnia. Yo salí antes de que empezará el bombardeo de Sarajevo. Recuerdo que por la noche, observábamos las luces y el ruido de los primeros enfrentamientos. Hablaban de los francotiradores en los edificios, recuerdo que mataron a una mujer en la misma calle que yo recorría todos los días yendo al trabajo.
• Una mañana, estábamos desayunando antes de salir de casa, llamó una amiga diciendo que saliéramos porque había barricadas por toda la ciudad. Desde entonces, ay nada volvió a ser como era.
• Todavía recuerdo aquella desesperación, intentando tomar la decisión correcta, elegir el mejor camino para mi hijo, un niño de cinco años, cuando un error puede costarle la vida, cuando no quieres dejar tu casa ni ir a ninguna parte. Era surrealista, el aeropuerto de Sarjevo lleno de gente, esperando horas interminables, intentando salir en los últimos vuelos de Sarajevo. Me moría, pero me alegraba ver despegar el avión con mi hijo. ¿Volveré a verle? pensé...

• ¿Estuvo en algún momento su vida en peligro?
• *** En ningún momento fui conciente de que mi vida corriera peligro. Echaba mucho de menos a mi hijo. Salí el dia en que Lord Carrington visitó Sarajevo, tuve que esperar la llegada del alto cargo Europeo, porque entonces se calmaba todo, salían algunos autobuses. Era la única posibilidad de salir de la ciudad, y la aproveché.

• ¿Temió Sanja en algún momento por los suyos?
• *** Durante los conflictos en Croacia, mucha gente se quedó incomunicada, con algunas partes del país donde vivían sus familiares, sin saber nada los unos de los otros. Al tener todavía comunicación con Sarajevo y nosotros con el resto del país, nos llamaban y pedían que nosotros llamáramos a sus familias y les informáramos de que estaban vivos, a lo mejor en los refugios, o sótanos de sus casas, pero vivos. Luego, el conflicto empezó en Bosnia y nosotros, de la misma manera, pedíamos los mismos favores. No nos conocíamos, no importaba de que religión eran ni que ideas tenían. Nos ayudábamos mutuamente.
• Toda mi familia que vivía en Bosnia se quedó allí. Tras el bombardeo del edificio de Correos, se cortaron todas las líneas telefónicas con Sarajevo. Pasaron dos largos meses de angustia y desesperación sin saber nada de mi marido. Su madre se había quedado en la otra parte de la ciudad a unos cuantos kilómetros de distancia, pero no podían tener ningún contacto. Vivieron un verdadero infierno. Y los que estábamos fuera del alcance de las bombas también.
• Mi tía fue tres meses prisionera en el sótano de su propia casa, mientras su hijo fue fue herido en un hospital donde trabajaba como medico…
• Un primo lejano que vivía en Zagreb (Croacia), murió accidentalmente por un disparo de su amigo que vino armado a visitarlo en su casa.
• Más tarde yo ya estaba en España, se repitió la pesadilla. Fuimos testigos, esta vez pòr televisión, del bombardeo de Belgrado, donde vivía mi padre y mi hermana con mi familia. Por mucho que lo piense, no lo entenderé nunca.

• ¿Cómo fue su llegada a Menorca y su adaptación?
• *** Fue muy atrevido y toda una incógnita, emprender el viaje a España, esta vez desde Belgrado, que en aquel entonces era una ciudad “tranquila”. Todos, excepto mi hermana y mi padre, creían que era una irresponsabilidad ir, desde la seguridad de la casa de mi hermana, a otro país, sin saber ni siquiera a donde alojaban a los refugiados. Pero yo lo tenía muy claro.
• Llegué a España con la idea de quedarme seis meses, lo que nos había ofrecido el Gobierno español, sin saber que aquí empezaría mi nueva vida.
• Desde el primer momento de llegar a Menorca, sentí el hechizo de la isla y creo que “ella” también me aceptó a mí. Como si fuéramos destinadas a encontrarnos.

• ¿Qué nacionalidad tiene y, mantiene al mismo tiempo su nacionalidad de origen?
• *** Desde hace un año, más o menos, tengo la nacionalidad española. Si me la hubieran concedido antes, hubiera sido más feliz, esperar diez años para poder solicitarla y luego tres más para concedérmela, me parece demasiado; se ha perdido la magia en tanto tiempo. Igualmente, no he perdido nada de mi identidad, todo lo contrario, he ganado mucho en todos los sentidos. Y no me refiero solamente teniendo la nacionalidad española, lo que es muy practico; sino viviendo en España todos estos años, que para mi significa mucho más de lo que pudiera significar, solamente un documento o un pasaporte.
• No mantengo la nacionalidad de origen, porque la ley española no lo permite. Esto ya no es muy práctico, pero pensándolo bien, yo era Yugoslava y, hace ya bastantes años que esta nacionalidad no existe. Me gusta la idea de ser solamente Europea y tener la suerte de vivir en España.

• ¿Cómo esta actualmente la ex - Yugoslavia?
• *** Para hablar de un tema tan delicado y complicado como el último conflicto bélico de la ex – Yugoslavia, haría falta alguien mucho más preparado e informado que yo. Estoy viviendo mi vida en Menorca, dieciséis años alejad de lo que antes era mi país. No votaba ni siquiera en las elecciones, aunque hace un año, tenía derecho y obligación de hacerlo, pero no me atrevía a influir de tal manera en la vida de la gente que vive allí, sin conocer ya en realidad, ni los ciudadanos, ni los programas que tienen, ni que repercusión podría tener mi voto, para todos ellos. No pertenezco a los que a través de satélite, siguen viendo los programas de estos países, conociendo a distancia la actual vida social, cultural, política…De allí. No quiere decir que haya olvidado los colores del otoño, el olor de primavera y las primeras flores que debajo de la nieve se marchitan, la casa de mi abuela, las navidades blancas, ver caer grandes copos de nieve mirando hacia el cielo desde la ventana…Es importante merecer recordar el pasado, a lo que estamos viviendo en el presente. De los recuerdos sale nuestra fuerza en los momentos difíciles.
• Sinceramente, he intentado vivir mi vida en Menorca, sin pensar siempre en lo que antes era mi vida, mi país, mi casa, mis costumbres, buscando lo que ya no existía. No quería vivir en el pasado, no tenía derecho de hacerlo por el bien de mi hijo. Tenía que seguir viviendo, ser feliz, y luchar, para que mi hijo no se sintiera diferente, ni extranjero en España, que podría ser y ahora afortunadamente es, su país. Yo quería aprender el idioma lo más rápido posible, porque me aterrorizaba la situación de no poder expresarme bien, ni comunicarme con la gente tan maravillosa que he conocido aquí. Quería adaptarme a las costumbres, lo que no era muy difícil ya que no eran muy distintas de las anteriores… Y no creo por eso, haber defraudado ni lo que era antes mi país, ni mi familia, mis amigos, ni la gente que vive todavía en Bosnia.

• ¿Puede Sanja regresar tranquilamente a Bosnia?
• *** Claro que podría regresar tranquilamente a Bosnia si lo quisiera; lo que me cuesta muchísimo es entender y sentir que Croacia, Serbia, incluso Eslovenia, Montenegro o Macedonia ya no son mi país. Por eso me gustaría que cuando antes estemos todos unidos en el seno de la Unión Europea, y espero que esta vez funcione y no sea solamente un sueño o una idea bonita. Incluso estoy convencida, que crear un mundo sin fronteras, en el que intentáramos conseguir las condiciones y posibilidades oportunas para todos, respetando ante todo las diferencias y la riqueza no solamente de los países, sino de cada ser humano. Es el único camino que tiene la humanidad.

• ¿Qué piensa Sanja de las guerras en general; se podrían evitar?
• *** Permítame citar a un sociólogo y filósofo contemporáneo Europeo, nacido en Eslovenia, Slavoj Zizek, hablando del papel del cine en la sociedad actual en el último festival de cine de Sarajevo. “Uno puede decir, irónicamente, que los Balcanes son “ le subconsciente de Europa. Europa pone y proyecta sus secretos oscuros, sus obscenidades y demás, en los Balcanes. He aquí porque mi interpretación de lo que esta pasando allí no es, como se suele escuchar, que la gente esté atrapada en sus viejos sueños, y no pueda afrontar la realidad cotidiana post-moderna. Yo diría que están atrapados, si, pero no en sus propios sueños. El filósofo francés Guilles Deleuze decía una cosa genial: si te quedas atrapado en el sueño de otro, lo tienes muy negro. Estás fastidiado, por no decir otra cosa. Acabado. El cine debe precisamente mostrar que el folclore excéntrico aparece en algunos lugares… y todos formamos parte del mundo globalizado.
• Posiblemente cada uno lo interprete a su manera. Sueños… Soñar a veces es peligroso. Hasta los veinticinco años, viví un sueño. Mientras soñaba, ni siquiera era conciente de que fue un sueño, hasta que se convirtió en pesadilla.
• La historia esta escrita por los vencedores. Posiblemente, ha de esperar unos cincuenta años para saber lo que pasó realmente y el porque. ¿Le importa “la verdad” a alguien, entonces? ¿Aprendemos, a caso, de los errores del pasado? ¿Somos capaces de escuchar el pasado para entonces entender el futuro? ¿Seríamos capaces de no permitir que los sueños de unos se conviertan en pesadillas de otros?
• No creo que sea posible llevar ni imponer la democracia de un país a otro lejano. Si ha de luchar por ella, tienen que hacerlo los mismos que la carecen, buscando el modelo y la forma adecuada. No se pueden ver las cosas ni el mundo de una sola perspectiva.

• ¿Cómo supone debe ser la convivencia, para evitar los conflictos?
• *** Es complicado. Pero hay algo que siempre creí muy importante en todos los aspectos de la vida; el respeto. No hay que perderlo nunca. Si nos respetáramos a nosotros mismos y a los demás en la vida cotidiana, en el amor y desamor, los unos a los otros, a la vida y a la muerte; los políticos, la naturaleza, los animales, los pobres y los ricos, el mundo sería diferente.
• Tenemos un don maravilloso, el de hablar. La palabra tenía que ser la única arma utilizada y la única solución en cualquier conflicto. No existen formulas mágicas, pero podría ser un buen camino: Hablar, hablar y hablar, el tiempo que hiciera falta y con quien hiciera falta, hasta encontrar un punto donde podamos convivir.


Antonio Olives Camps

viernes, 9 de enero de 2009

HA PERDUT L´HOME EL SENY...

Avui en dia i gràcies a les noves tecnologies,és possible presenciar en directe, el naixement d´un infant a través de la televisió, un fet extraordinari de la naturalesa. En cada infant que neix, entre en el nostre mon, una vida única i irrepetible, una vida què, tot i que saben quin és el seu procés i el seu desenvolupament, mai deixarà de ser un misteri. Es per això, que cada vida humana, cal que sigui admirada, respectada i, tenim la obligació de protegir-la, defensar-la, i estimar-la, denunciant tot allò que atempti contra la seva dignitat.
Aquestes mateixes tecnologies però, ens mostren també en directe, el pitjor de l´ésser humà, l´odi més cruel que surt del seu interior, la capacitat salvatge, per destruir i matar els seus consemblants.
Les imatges que avui ens arriben, a través de la televisió, dels bombardejos dels israelians contra els palestins, fan esborronar la pell; l´home enfrontat contra l´home es un indicador de que qualque cosa molt seriosa va malament, que s´ha perdut la capacitat de diàleg, que l´home ha perdut el seny i actua baix l´impuls fanàtic o de ments malaltisses que el deixen fora de control... Que el veí palestí provoqui, no és pot solucionar ni justificar, una barbàrie com la que s´està duent a terme.
Si no volem que el nostre mon es convertesqui en un caos total, s´haurà de tallar aquesta espiral de violència, terror i mort, proteguint amb tots el medis, la vida de la humanitat i del planeta. Per tant caldran pactes i compromisos entre nacions per frenar i reduir la fabricació i tràfec d´armes, arreu del mon, fomentant sobre tot el diàleg, que és l´unic que diferencia els humans dels altres vivents, però en que s´haurà de demostrar, la seva eficàcia.
Optem aquest 2009 per l´any de "la Vida" i no el de "la Mort", per el be de la humanitat i l´unica arma eficaç és el diàleg.

Toni Olives

martes, 6 de enero de 2009

SOR ROSARIO

ENTREVISTA.

Senzilla, acollidora i alegre, oberta al diàleg: Així és, “Sor Rosario Coll Andreu”, religiosa de la Comunitat de les Concepcionistes de Maó, què, radiant de felicitat, te contagia aquesta pau i serenor, que no es sol respirar al carrer

Pregunta.- On va néixer Sor Rosario ?

Resposta.- A Ferreries, l´any 1954, a una casa des Carrer Nou. Els meus pares foren, en Damià de Ruma i na Milagros de Ses Paises.

P.- Quins records té de la seva infància ?

R.- Molt bons, tot i que les mancances materials, eren nombroses en aquell temps. Dels meus pares no en tinc ni una queixa; s´estimaven molt i ens estimaven també molt, als set fills nascuts dels seu amor. M’hi trobava molt bé dins aquell ambient d´amor i valors profundament cristians.

També conservo molts bons records, del col·legi de religioses franciscanes, on vaig estudiar de petita i de les amistats, que allà hi vaig fer.

P.- I de la seva adolescència i joventut. ¿ Què en recorda ?

R.- Allò que millor record d´aquella etapa de la meva vida, és com "Crist em seduir i jo em vaig deixar seduir per Ell".

P.- Com i quan decideix fer-se religiosa ?

R.- Quan jo tenia 11 Anys, - pocs mesos després de morir mon pare -, ses monges concepcionistes van oferir a ma mare sa feina de “donada”, ( dona que feia serveis al monestir ), i tota sa família ens vàrem traslladar a Maó, a una caseta que hi ha al “ Carreró de Ses Monges ) i que és propietat del monestir. Tot i que al principi no pensava ser monge de clausura, sinó missionera, quan vaig anar descobrint la senzillesa i alegria de ses monges concepcionistes, vaig començar a interesar-me pel seu gènere de vida. Per altre banda, ses monges anaren descobrint en mi, indicis de vocació contemplativa i m´oferiren sa possibilitat de viure amb elles, però sense estar subjecta a la clausura monàstica, que en aquell temps, era molt rigurosa. Aixi, vivint en el convent, però sense perdre el contacte amb sa familia y amb l´ambient del carrer, ( sortia cada dia per motius d´estudis i per a fer encàrrecs a ses monges ), vaig anar discernint la meva vocació especifica dins l´Esglèsia. Als 17 anys, acabats els estudis de batxillerat i després de passar mig any amb sa familia i, de participar en unes colonies d´estiu per a joves, vaig optar, ja decididament, per la vida contemplativa.

P.- Vostè fa referència a un vida de clausura monàstica molt rigurosa. Com era aquesta vida de clausura abans del Vaticà II i com és ara, 50 anys desprès ?

R.- Les monges no sortien de la clausura, més que en cas d´ enfermetat greu que exigia ser atesa fora del monestir. Però les circumstancies van anar canviant i, ja abans del Concili, es van adonar de la conveniència de formar Federacions de Monestirs en vista a la ajuda mútua i això exigeix sortir per a reunions, cursets... Les circumstàncies actuals

- ¿ tan diferents a les de 50 anys enrera - ! ens obliguen a sortir amb molta més freqüència. Una de les causes és el no poder comptar ja, amb el servei de la donada, ja que això suposaria haver de pagar-li la seguretat social i la nostre economia no dona per tant.

P.- Quina va ser la reacció dels seus pares ?

R.- Ma mare sempre va recolzar la meva decisió. en canvi les meves germanes grans i altres persones s´oposaren amb fermesa. Però, jo esteia ben decidida a seguir la meva vocació, i no em vaig deixar comandar per ningú més que per Déu. Tenia molt clar, que la vertadera llibertat, és fer la voluntat de Déu i no seguir els capricis dels homes.

P.- Com saber o com discernir, quina és la voluntat de Déu ?

R.- Deixant-nos interpel.lar profundament per la Paraula de Déu, per Jesucrist. Una molt bona ajuda per fer aquest discerniment, és la pràctica dels Exercicis Espirituals de S. Ignasi de Loiola, almenys durant una setmana. A mi m´ajudaren molt els exercicis fets sota la direcció dels jesuïtes.

P.- I la reacció de la colla dels seus amics i companys ?

R.- No m´entengueren,, és clar. Això només es pot entendre des de la lògica de l´Evangeli i ells encara no hi haviene entrat en aquesta lògica. Una d´aquestes amigues que llavors no m´entengué, passats deu anys i després de donar moltes voltes pel món, també ella optà per la vida contemplativa.

P.- On va realitzar el noviciat, durant quan de temps i en què consisteix ?

R.- En aquest mateix monestir de Maó. Després de quatre anys d´aspirantat, nou mesos de postulat; vaig començar l´anys de noviciat. Aquestes diferents etapes de formació tenen la finalitat d´anar discernint les aptituds de la candidata per a la Vida Religiosa Contemplativa i de preparar-la progresivament a viure la vocació amb responsabilitat i maduresa.

P.- Quan fa els vots i rep els hàbits ?

R.- Després d´aquetes etapes de formació inicial, vaig fer la primera professió religiosa temporal i vaig rebre els hàbits. Passats tres anys, quan entenia 21 d´edat, vaig la professió definitiva, amb els vots de pobresa, castedat i obediència per tota la vida.

P.- A quina comunitat té el primer destí i què en recorda ?

R.- A la vida religiosa monàstica no ens destinen, sinó què, normalment quedem a sa comunitat on hem ingressat com a postulants; ella és la nostre definitiva família o fraternitat.

P.- Quantes germanes són actualment ?

R.- A Maó son cinc monges; però n´hi ha cinc més al monestir que estem fundant a la diòcesi de S. Pedro Sula ( Hondures ). Mentre aquest monestir hondureny np compti amb el nombre suficient de monges natives del país, com per ser erigit canònicament, formant part de la mateixa comunitat; som una sola comunitat en dos llocs ben diferents i distants.

P.- Amb quins medis o finançament, es funda aquest monestir a Hondures i, amb quina finalitat ?

R.- Aquesta fundació, té la finalitat. de implantar la vida Religiosa Contemplativa a una Diòcesi que encara no comptava amb cap monestir. Està finaciada amb aportacions d´entitats eclesials, especialment de Espanya i Alemanya; però també amb donatius de particulars. El mateix bisbe de S. Pedro Sula – que és el qui sol.licità la fundació ., aconseguí que alguns empresaris de Hondures aportessin material de construcció.

P.- Com es desenvolupa una jornada dins la comunitat ?

R.- Des de les sis del matí, fins a les deu de la nit, anem alternant estones de pregària, treball i estudi, en ambient de família.

P.- Dins una societat, on tot se valora per la seva utilitat, me sembla que la gent del carrer no veuen o no tenen clar, amb què son útils les religioses de clausura. Què aporten votès a la societat ?

R.- Pot ser no ens entenguin massa, però ens respecten; i això sembla indicar que alguna cosa intueixen: De totes maneres, precisament en aquesta societat, que cultiva tan poc la dimensió transcendent de la persona, es fa més necessària qua mai la presencia dels contemplatius, per a recordar, d´una manera permanent, quina és la dimensió més profunda i definitiva de l´èsser humà, i que si no es té en compte s´afavoreix el desequilibri i la infelicitat.

Aquest missatge, és vàlid no només per la societat en general, sinó també per a la mateixa comunitat cristiana de Menorca. Les contemplatives tenim la missió, de donar vida des del cor de l´Església, des de la pregària, l´acollida, la gratuïtat, la senzillesa... Hem de ser com espais verds, que oxigenen l´ambinet.

P.- Que reben vostès de la societat ?

R.- No es porta malament amb nosaltres, la societat. Sabent aprofitar tot allò de bo que te i renunciar a tot allò que deshumanitza Des del monestir ens poden sostreure fàcilment als seus efectes negatius. El que si repercuteix negativament en els monestirs és la dificultat que tenen els joves d´avui en dia de pregar i deixar-se interpel.lar profundament per la Paraula de Déu, per Jesucrist. La societat actual. – tan estressada i materialista _-, no afavoreix gens ni mica el desvtel.lament de la vocació a la Vida religiosa i Contemplativa. Així és com manquen noves generacions en els monestirs i perilla la seva continuïtat. Actualment, la majoria de les vocacions qua van sorgint, provenen d´ambient universitaris, on joves cristians s´agrupes per a cultivar la seva formació religiosa i a la pregària; però son relativament pocs els monestirs que es beneficien de aquestes noves vocacions

P.- Quin contacte tenen amb l´exterior... TV / Radio / Internet / Premsa ?

R.- En quant a la televisió, només mirem algun programa religiós o cultural. De radio, no en tenim ni en volem. Les noticies locals i nacionals, les sabem pel Diari Menorca i altres publicacions. Per a la informació internacional, ens fiem més del testimoni dels missioners, escampats arreu del món; que dels periodistes, i per això, rebem moltes revistes de missioners. L´internet l´emprem especialment, per a comunicar-nos amb familiars, amics i monestirs.

P.- Sor Rosario: Un valor que destacaria ?

R.- La humilitat o el viure conforme a la veritat del nostre Ésser és a dir, segons la voluntat de Déu. Perquè la voluntat de Déu no és per l´home una llei imposada des de fora, que obliga, sinó la mesura intrínseca de la naturalesa, una mesura que està inscrita en ell i el fa imatge de Déu, i així lliure.

P.- Un llibre...

R.- La Bíblia i, molt especialment, l´Evangeli.

P.- El secret de la felicitat...

R.- Conèixer l´amor que Déu ens ha manifestat en Criat i creure en ell.

Toni Olives

ARRELS

Les nostres arrels critianes,
les tenim que conservar,
som tots germans i germanes,
creients avui i demà.

Creients en el Déu de la vida,
hrència d´avantpassats,
compartiguen dia a dia,
els tresors acunmulats.

El respecte a les persones,
els qui pensen diferent,
tots en fem de coses bones,
tots en fem de malament.

Defensem nostre cultura,
i les nostres tradicions,
amb molt respecte a la natura,
i a les altres religions.

Tenim les portes obertes,
acollim els visitants,
només demanem respecte,
i ser tots, més tol.lerants.

En la diversitat de cultures,
ideologia i religió,
consolidem estructures,
per una societat millor.

No celebrem cap triomf,
ni guanyadors ni derrotats,
tots som ciutadans del mon,
sempre units mai separats.

De nostre illa de Menorca,
Sant Antoni sou patró,
som un poble que us invoca,
desitjant un món millor

En motiu de la festa de Sant Antoni 2006

Toni Olives

domingo, 4 de enero de 2009

BON NADAL

Bonnadal

Quan callin les armes,
i els homes es donin la ma,
no necessitin traspassar fronteres,
sensa nescessitat d´emigrar.

Podrem amb gran alegria,
Nadal tots junt celebrar,
perquè haurà arribat el dia,
de veure amb l´altre un germà.

Una llum resplandeix dins la fosca,
per il.luminar la nostre vida,
per il.luminar ca nostre,
i el camí de cada dia.

Un amor que romp cadenes,
i lligams d´esclavitut,
ve a eliminar fronteres,
amor, en Nadal nascut.

És l´amor d´un Déu humà,
que en Jesús ve enmig nostre,
perquè ell ens vol mostrar,
en cada germà el seu rostre.

Si Nadal volem celebrar,
acollim idò aquest amor,
amor que haurem de donar,
i escampar arreu del mon.

Toni Olives

Nadal 2008

sábado, 3 de enero de 2009

Presentació

Afeccionat a l´escriptura com sóc, vet aquí el meu bloc on hi trobareu el que hi aniré aportant mica en mica: poesia, relat, entrevista i qualque fotografia... només pretenc compartir el que m´agrada i, espero les vostres opinions i critiques.

Toni Olives

jueves, 1 de enero de 2009

¡ És Nadal ! Però quin Nadal...

És Nadal... Sí, malgrat la crisis global que ens esquitxa a tots, celebrarem Nadal. El celebrarem amb uns extres a les nostre taules, o alguns viatges de descans, ajustant una mica els pressupostos, intentat superar aquesta crisi que ens salpica a tots, però, no a tost per igual.

Perquè estan aquells que no parlen de crisi, que no s´han en temut de la crisi, perquè son la crisi total. Son els empresonats, dels quals sovint en desconeixem, les arrels causants de la seva manca de llibertat. Els qui pateixen les conseqüències de la injustícia de les guerres. Els qui passen fam per no disposar de la alimentació més bàsica. Els sense sostre, deambulant pels carrers, rastrejant els contenidors de fems a la recerca d´alguna cosa comestible per dur-se a la boca i què, arribada la nit, dormiran en el portal de qualsevol ciutat, embolcallats amb cartrons.

Els qui estan amenaçats i son extorcionats pel terrorisme. Els qui van d´un lloc a l´altre buscant una feina digne i no la troben. Els qui han perdut la feina que tenien i es troben davant un futur incert. Els immigrants que es juguen la vida per aconseguir una vida més digna i, sovint es troben pitjor que abans. Els malalts terminals sense esperança de recuperació. Tots els qui son víctimes de la gran injustícia social.

Quan la humanitat sencera pugui gaudir d´un mínim de dignitat. Quan els recursos; alimentació, atenció sanitària, educació, habitatge... estiguin a l´abats de tothom. Després sí, serà un "Bon Nadal" i potser haurem vençut la crisi.

Un somni, una utopia, una realitat... Tot pot ser possible si hi ha bona voluntat. Visquem idò aquest Nadal, amb esperança de futur.


Toni Olives