sábado, 15 de enero de 2011

LES PASTERES...

11-01.2011 Publicat en el Diari Menorca
En arribar a cta edat, ens recomanen de caminar com a mínim una o dues hores cada dia. Caminar és l’exercici més natural i més barat que tenim, és un hàbit que he adquirit, tant que si un dia no faig la meva caminada, trobo que erme fa falta. Sempre que puc ho faig per qualque tram de Camí de Cavalls, vora el mar o entre marina baixa. El meu tram preferit és entre sa Punta Prima i Alcaufar, de bon matí per veure sortir el sol, mentre escolto la remor de la mar, els cant dels ocells, respirant els aromes d’una gran varietat de plantes que es troben en aquell indret.
En aquesta època de l´hivern la mar treu cap a sa vorera abundant quantitat de posidònia, així com també vomita cap damunt ses roques, plàstics, fusta trossos de xarxes i d’altres objectes que li son estranys, i els treu ca a fora.
Va ser caminant vora el mar que, i per aquest tram preferit, que vaig trobar entre raques, la resta d’una petita embarcació, trossejada per sa força de ses ones de la mar contra ses penyes. Acompanyat com vaig sempre de sa càmera de fotos, faig fer la foto del dia, la que me va dur a fer una reflexió. Me va fer pensar amb tots aquells que arriben al nostre país en pasteres. Sí, perquè quan arriba un grup de gent en pasteres, quasi sempre els mirem amb cert recel. Els veiem com a invasors del nostre propi territori, com, - i donada la situació -, com a mínim veiem més boques a mantenir. Potser fins hi tot els mirem de reüll perquè son d’un altre rasa, llengua, religió, i diem, o almanco pensem... Perquè venen? Perquè no sen van a ca seva? Perquè no els retornen al seu país? Potser abans de dir o jutjar, ens hauríem de posar dins la seva pell, intentant tenir un mínim de empatia vers ells, i així poder entendre el perquè arrisquen la vida, el perquè s’atreveixen a aquesta aventura, el perquè no s’aturen a pensar, que potser es quedin pel camí...
Aquesta barca rompuda m’ha fet pensar, m’ha fet reflexionar i, és que a vegades jutgem a la lleugera i no ens aturem a pensar en el perquè de les coses.

Jugar-se la vida en pasteres,
és coratge sorgit de la desesperació,
enrere deixen les fronteres,
somniant un món millor.

Un mon injust i excloent,
que ens cal humanitzar,
per evitar que més gent,
se quedi enmig de la mar.

Toni Olives

1 comentario:

  1. Hola Antonio, hi vaig anar fa un mes per aquest tram, també em va cridar l'atenció aquesta barca rompuda i la vaig fotografiar.
    Quina raó tens amb el que dius, l'empatia és important, sempre hauria d'estar present abans de jutjar a una persona.
    Salutacions

    ResponderEliminar