Publicat al diari Menorca 11.3.2012
Francesc Romeu parlà sobre la fe i noves tecnologies el marc de la V Trobada de Pares amb Infants a Catequesi
El diumenge dia 11, tingué lloc la V Trobada de pares amb infants a Catequesi, al Centre Ferial des Mercadal. Amb aquest motiu el Secretariat Diocesà per la Família, ha convidà a Mn. Francesc Romeu qui impartí una xerrada, “Les noves tecnologies al servei de la família en la transmissió de la fe”, a la Sala Multifunfuncional.
Mn. Francesc Romeu és capellà catòlic i periodista, dues coses que l’apassionen. Nascut a Tiana (El Maresma) l’any 1959. És llicenciat en Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya i en Periodisme per la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull de la que és professor de Periodisme.
Actualment és rector de la Parròquia de Santa Maria del Taulat i de Sant Bernat Calbó al Barri de Poblenou de Barcelona. Expert en informació religiosa col•labora habitualment a la revista Foc Nou, El Ciervo i Relats, com també als diaris Avui i El Periódico i, les emissores de ràdio: Catalunya Ràdio, Ràdio 4 i Ràdio Estel. És autor de varies publicacions entre elles: Que pensa Joan Carrera; Creients i no creients; Tertúlia de capellans...
Mn. Francesc Romeu. ¿Podem dir que avui la família segueix sent el pilar o cèl•lula fonamental de la societat?
Certament la família ja no és la corretja de transmissió que era abans. Totes les institucions socialitzadores, com l’escola, la política i la religió, en aquests darrers cent anys, han sofert unes crisis i unes transformacions impressionants. Els valors tradicionals abans els transmetien aquestes institucions tradicionals, però ara els nous valors són transmesos per altres instàncies, com per exemple el món de l’esport o, fins i tot, pels mitjans de comunicació que són els qui ens donen ara els models de persona a imitar.
Anys enrere en deien de la família cristiana, Església domèstica. ¿Podem dir el mateix avui en dia?
Sí, abans això ho dèiem de totes les famílies, però ara només ho podem dir d’unes quantes que segueixen un model eclesial. Per sort, hi ha realitats familiars on es viu el nucli de la fe i poden ser anomenades -amb tot rigor- “esglésies domèstiques”. Però hi ha altres realitats on la mateixa família s’ha convertit ara en un lloc d’evangelització. Ens trobem amb moltes persones que ens arriben -o ja han arribat- a la fe malgrat les seves famílies –que no són creients-. Per exemple, avui tenim vocacions religioses que venen de famílies i contextos socials molt allunyats de la fe. De fet, abans, tampoc es feia tant en les famílies perquè els fills fossin creients, simplement és que tot ja portava cap a la fe. Hi havia un cristianisme sociològic. Avui en dia, el que no podem fer és tancar-nos o replegar-nos en el nucli familiar. Ara, més que mai, si la família vol ser alguna cosa, s’ha d’obrir a una comunitat més amplia. Fins i tot, penso que això és el que volia Jesús en el seu temps, davant d’unes famílies tan patriarcals ell proposava un nou model de família: la família dels fills de Déu. Per això recitem el “Parenostre”.
Mn. Romeu. ¿Avui els mitjans de comunicació, Internet, televisió, premsa, afavoreixen o distorsionen la realitat de la família?
Si ens ho mirem bé els mitjans poden afavorir molt les relacions, però cal educar per fer un bon ús dels mitjans. Tot dependrà de l’ús que se’n faci. Per exemple, el telèfon mòbil ha retallat la distància entre pares i fills i n’ha augmenta el control, però els mòbils també serveixen per a moltes altres coses, molt més perilloses. Jo sempre em queixo de la poca formació que se’ns dóna sobre els mitjans, proporcionalment a l’ús que després n’hem de fer. Molt sovint utilitzem els mitjans però en som uns analfabets. Ja no dic la nostra generació, que som com uns emigrants a un país desconegut. Però, les noves generacions, que ja se’ls han trobat, tampoc vol dir que ningú els hi hagi explicat perquè serveixen aquests estris.
¿Com hem de viure els cristians la fe dins una societat plural i procés de canvi permanent?
Jo crec que hem de ser molt elàstics per fora i molt profunds per dintre. No podem anar a pinyó fixo. Com un ciclista, ens cal tenir una gran varietat de pinyons. Si la societat és canviant, això ens demana tenir un bon canvi de plats per desenrotllar totes les capacitats evangèliques en cada terreny, tant en les pujades com els baixades. Però, per a aquesta cursa -que també és de profunditat- s’han de tenir pulmons, una gran capacitat toràcica, per aguantar. En la història de la cristiandat nosaltres només hem viscut o perseguits, els primers segles, o governant, fins fa molt poc. Ara és la primera vegada que ens trobem en una pista de sorra d’una profunda indiferència religiosa.
¿Com transmetre la fe als fills quan hi ha una pressió i ambient advers exterior d’una gran indiferència religiosa?
Molts pensaven que això de la religió, amb la gran secularització i les polítiques de laïcisme, desapareixeria del mapa en cinc segons. I no ha estat pas així. Més aviat el que han augmentat són les credulitats i les experiències espirituals sense el control de les religions tradicionals. Jo penso que els nens se’ls ha de protegir davant això. No els podem deixar desprotegits, dient allò de què “quan siguin grans ja decidiran”. Això no ho fem en cap altre camp humà. Fins i tot els ensenyem a nadar. Als nens se’ls hi ha de donar un sentit del transcendent i se’ls hi ha d’explicar un bon ús de la religió, d’una religió que ens projecta cap a l’Altre, que és Déu, i cap els altres, fent-nos més generosos. Als nens els hi hem de donar models d’expressió religiosa en la família i en la comunitat cristiana. Això és el que té de bo la Catequesi.
¿Quins reptes ens hem de plantejar davant les noves tecnologies, estem preparats per fer-ne ús de manera adient?
Avui dia, amb un telèfon de la generació dels “smartphone” a la butxaca, tothom és periodista. Però molt poca gent ha estudiat periodisme o coneix la complexitat de la comunicació humana o les normes ètiques dels mitjans. A tots ens van ensenyar de ben petits a llegir i a escriure, però ningú ens ha ensenyat a mirar imatges o a captar-ne. Simplement ens hi hem posat i ja està. Avui dia tothom -i a tot arreu- capta imatges, però: Ja és conscient de l’ús que n’ha de fer? Per exemple, ja sabem que les imatges d’infants no es poden utilitzar per a usos comercials, polítics o ideològics? Unes imatges captades en un nucli familiar poden ser després penjades en una cartellera pública de la xarxa? Resulta ben curiós que els mitjans de comunicació clàssics estiguin sota una normativa bastant estricta mentre les noves tecnologies siguin el terreny per a la i-legalitat o l’a-legalitat. En aquests moments l’únic debat que hi ha és sobre la gratuïtat dels continguts, per si et baixes una pel•lícula o una cançó d’Internet sense pagar els drets, o si en fas un visionat públic, però jo penso que el segon debat que haurem d’afrontar després serà el moral o, per dir-ho més finament, el que defensi els drets de l’usuari, la seva intimitat, la seva honorabilitat... i no sols els drets –econòmics- de l’autor o del distribuïdor.
¿Fa servir l´Església les noves tecnologies per evangelitzar o s’ha de posar al dia amb aquest sentit?
L’Església, com tothom, s’ha de posar al dia. Això de les noves tecnologies ha estat una revolució tan gran com va poder ser la revolució industrial en el seu moment, en els segles XVIII i XIX. Ara hem de ser conscient de les grans possibilitats que això ens obra. Però també demana canvis seriosos. Per exemple, estar en el món del Twitter exigeix saber fer missatges de només 140 caracters. O, tenir un domini en el Facebook demana saber gestionar una xarxa d’amistats. Jo crec que en aquests espais s’hi ha de ser present i s’hi ha de fer córrer la veu de Déu. Ara bé, s’ha de tenir gràcia per fer-ho. No es pot fer fotocopiant el que ja teníem abans. Hem de reescriure els nostres relats en uns nous contextos que són super-ràpids. Ara ja no ens preocupa l’actualitat sinó la instantaneïtat: “Què és el que està passant ara en aquests mateixos moments!”. Tot és molt ràpid i va molt ràpid. En canvi, l’Església té uns processos lentíssims. Per això se’ns demana molta més preparació prèvia, perquè quan les coses succeeixen no si és a temps a pensar i no val a badar. Jo no em canso de demanar més preparació.
Vostè que és periodista. ¿És la premsa un mitjà més per evangelitzar?
Aquesta és una visió molt utilitarista dels mitjans de comunicació -i de la premsa, en concret- que jo crec que no sempre és -ni ha estat- la més encertada. No m’agrada! Fer passar l’evangeli per un mitjà –com deia abans- demana entendre aquest mitjà i modificar el discurs per tal que passi per aquest canal. No em refereixo, de cap de les maneres, a modificar el contingut de l’Evangeli, que sempre és i serà invariable; sinó que s’han de modificar les formes de transmetre’l. La premsa, com també els altres mitjans, ens demana articular uns discursos clars, concisos, positius, coherents, sense matisos, de grans titulars, de testimonis vius... Si això no ho sabem fer, després no ens podem queixar. Jo no crec que hem de canviar la premsa perquè corri l’Evangeli sinó que més aviat hem de saber presentar l’Evangeli perquè pugui córrer per qualsevol mitjà. D’altra banda, la premsa és bastant portadora de males notícies. Per tant, si no sortim en la premsa, molt millor. Vol dir que no hem fet cap malifeta i que fem les coses com les hem de fer. Però, en canvi, Jesús es presenta amb una Bona Notícia, un “eu-angélion” (en grec), que quan s’encarna en un lloc o en una persona és notícia. Per exemple, els nostres missioners i missioneres, que són testimonis vius de l’Evangeli en els països del Tercer Món, -només amb el que fan- sempre seran notícia i sortiran a les pàgines dels diaris. La Mare Teresa de Calcula era la única dona que sortia a l’”Hola” i al “Lecturas” sense maquillar-se. Els discursos, l’adoctrinament i la propaganda ja no hi tenen cabuda a la premsa. En canvi, la vida, el signe i la imatge, sí.
Mn. Francesc Romeu és capellà catòlic i periodista, dues coses que l’apassionen. Nascut a Tiana (El Maresma) l’any 1959. És llicenciat en Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya i en Periodisme per la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull de la que és professor de Periodisme.
Actualment és rector de la Parròquia de Santa Maria del Taulat i de Sant Bernat Calbó al Barri de Poblenou de Barcelona. Expert en informació religiosa col•labora habitualment a la revista Foc Nou, El Ciervo i Relats, com també als diaris Avui i El Periódico i, les emissores de ràdio: Catalunya Ràdio, Ràdio 4 i Ràdio Estel. És autor de varies publicacions entre elles: Que pensa Joan Carrera; Creients i no creients; Tertúlia de capellans...
Mn. Francesc Romeu. ¿Podem dir que avui la família segueix sent el pilar o cèl•lula fonamental de la societat?
Certament la família ja no és la corretja de transmissió que era abans. Totes les institucions socialitzadores, com l’escola, la política i la religió, en aquests darrers cent anys, han sofert unes crisis i unes transformacions impressionants. Els valors tradicionals abans els transmetien aquestes institucions tradicionals, però ara els nous valors són transmesos per altres instàncies, com per exemple el món de l’esport o, fins i tot, pels mitjans de comunicació que són els qui ens donen ara els models de persona a imitar.
Anys enrere en deien de la família cristiana, Església domèstica. ¿Podem dir el mateix avui en dia?
Sí, abans això ho dèiem de totes les famílies, però ara només ho podem dir d’unes quantes que segueixen un model eclesial. Per sort, hi ha realitats familiars on es viu el nucli de la fe i poden ser anomenades -amb tot rigor- “esglésies domèstiques”. Però hi ha altres realitats on la mateixa família s’ha convertit ara en un lloc d’evangelització. Ens trobem amb moltes persones que ens arriben -o ja han arribat- a la fe malgrat les seves famílies –que no són creients-. Per exemple, avui tenim vocacions religioses que venen de famílies i contextos socials molt allunyats de la fe. De fet, abans, tampoc es feia tant en les famílies perquè els fills fossin creients, simplement és que tot ja portava cap a la fe. Hi havia un cristianisme sociològic. Avui en dia, el que no podem fer és tancar-nos o replegar-nos en el nucli familiar. Ara, més que mai, si la família vol ser alguna cosa, s’ha d’obrir a una comunitat més amplia. Fins i tot, penso que això és el que volia Jesús en el seu temps, davant d’unes famílies tan patriarcals ell proposava un nou model de família: la família dels fills de Déu. Per això recitem el “Parenostre”.
Mn. Romeu. ¿Avui els mitjans de comunicació, Internet, televisió, premsa, afavoreixen o distorsionen la realitat de la família?
Si ens ho mirem bé els mitjans poden afavorir molt les relacions, però cal educar per fer un bon ús dels mitjans. Tot dependrà de l’ús que se’n faci. Per exemple, el telèfon mòbil ha retallat la distància entre pares i fills i n’ha augmenta el control, però els mòbils també serveixen per a moltes altres coses, molt més perilloses. Jo sempre em queixo de la poca formació que se’ns dóna sobre els mitjans, proporcionalment a l’ús que després n’hem de fer. Molt sovint utilitzem els mitjans però en som uns analfabets. Ja no dic la nostra generació, que som com uns emigrants a un país desconegut. Però, les noves generacions, que ja se’ls han trobat, tampoc vol dir que ningú els hi hagi explicat perquè serveixen aquests estris.
¿Com hem de viure els cristians la fe dins una societat plural i procés de canvi permanent?
Jo crec que hem de ser molt elàstics per fora i molt profunds per dintre. No podem anar a pinyó fixo. Com un ciclista, ens cal tenir una gran varietat de pinyons. Si la societat és canviant, això ens demana tenir un bon canvi de plats per desenrotllar totes les capacitats evangèliques en cada terreny, tant en les pujades com els baixades. Però, per a aquesta cursa -que també és de profunditat- s’han de tenir pulmons, una gran capacitat toràcica, per aguantar. En la història de la cristiandat nosaltres només hem viscut o perseguits, els primers segles, o governant, fins fa molt poc. Ara és la primera vegada que ens trobem en una pista de sorra d’una profunda indiferència religiosa.
¿Com transmetre la fe als fills quan hi ha una pressió i ambient advers exterior d’una gran indiferència religiosa?
Molts pensaven que això de la religió, amb la gran secularització i les polítiques de laïcisme, desapareixeria del mapa en cinc segons. I no ha estat pas així. Més aviat el que han augmentat són les credulitats i les experiències espirituals sense el control de les religions tradicionals. Jo penso que els nens se’ls ha de protegir davant això. No els podem deixar desprotegits, dient allò de què “quan siguin grans ja decidiran”. Això no ho fem en cap altre camp humà. Fins i tot els ensenyem a nadar. Als nens se’ls hi ha de donar un sentit del transcendent i se’ls hi ha d’explicar un bon ús de la religió, d’una religió que ens projecta cap a l’Altre, que és Déu, i cap els altres, fent-nos més generosos. Als nens els hi hem de donar models d’expressió religiosa en la família i en la comunitat cristiana. Això és el que té de bo la Catequesi.
¿Quins reptes ens hem de plantejar davant les noves tecnologies, estem preparats per fer-ne ús de manera adient?
Avui dia, amb un telèfon de la generació dels “smartphone” a la butxaca, tothom és periodista. Però molt poca gent ha estudiat periodisme o coneix la complexitat de la comunicació humana o les normes ètiques dels mitjans. A tots ens van ensenyar de ben petits a llegir i a escriure, però ningú ens ha ensenyat a mirar imatges o a captar-ne. Simplement ens hi hem posat i ja està. Avui dia tothom -i a tot arreu- capta imatges, però: Ja és conscient de l’ús que n’ha de fer? Per exemple, ja sabem que les imatges d’infants no es poden utilitzar per a usos comercials, polítics o ideològics? Unes imatges captades en un nucli familiar poden ser després penjades en una cartellera pública de la xarxa? Resulta ben curiós que els mitjans de comunicació clàssics estiguin sota una normativa bastant estricta mentre les noves tecnologies siguin el terreny per a la i-legalitat o l’a-legalitat. En aquests moments l’únic debat que hi ha és sobre la gratuïtat dels continguts, per si et baixes una pel•lícula o una cançó d’Internet sense pagar els drets, o si en fas un visionat públic, però jo penso que el segon debat que haurem d’afrontar després serà el moral o, per dir-ho més finament, el que defensi els drets de l’usuari, la seva intimitat, la seva honorabilitat... i no sols els drets –econòmics- de l’autor o del distribuïdor.
¿Fa servir l´Església les noves tecnologies per evangelitzar o s’ha de posar al dia amb aquest sentit?
L’Església, com tothom, s’ha de posar al dia. Això de les noves tecnologies ha estat una revolució tan gran com va poder ser la revolució industrial en el seu moment, en els segles XVIII i XIX. Ara hem de ser conscient de les grans possibilitats que això ens obra. Però també demana canvis seriosos. Per exemple, estar en el món del Twitter exigeix saber fer missatges de només 140 caracters. O, tenir un domini en el Facebook demana saber gestionar una xarxa d’amistats. Jo crec que en aquests espais s’hi ha de ser present i s’hi ha de fer córrer la veu de Déu. Ara bé, s’ha de tenir gràcia per fer-ho. No es pot fer fotocopiant el que ja teníem abans. Hem de reescriure els nostres relats en uns nous contextos que són super-ràpids. Ara ja no ens preocupa l’actualitat sinó la instantaneïtat: “Què és el que està passant ara en aquests mateixos moments!”. Tot és molt ràpid i va molt ràpid. En canvi, l’Església té uns processos lentíssims. Per això se’ns demana molta més preparació prèvia, perquè quan les coses succeeixen no si és a temps a pensar i no val a badar. Jo no em canso de demanar més preparació.
Vostè que és periodista. ¿És la premsa un mitjà més per evangelitzar?
Aquesta és una visió molt utilitarista dels mitjans de comunicació -i de la premsa, en concret- que jo crec que no sempre és -ni ha estat- la més encertada. No m’agrada! Fer passar l’evangeli per un mitjà –com deia abans- demana entendre aquest mitjà i modificar el discurs per tal que passi per aquest canal. No em refereixo, de cap de les maneres, a modificar el contingut de l’Evangeli, que sempre és i serà invariable; sinó que s’han de modificar les formes de transmetre’l. La premsa, com també els altres mitjans, ens demana articular uns discursos clars, concisos, positius, coherents, sense matisos, de grans titulars, de testimonis vius... Si això no ho sabem fer, després no ens podem queixar. Jo no crec que hem de canviar la premsa perquè corri l’Evangeli sinó que més aviat hem de saber presentar l’Evangeli perquè pugui córrer per qualsevol mitjà. D’altra banda, la premsa és bastant portadora de males notícies. Per tant, si no sortim en la premsa, molt millor. Vol dir que no hem fet cap malifeta i que fem les coses com les hem de fer. Però, en canvi, Jesús es presenta amb una Bona Notícia, un “eu-angélion” (en grec), que quan s’encarna en un lloc o en una persona és notícia. Per exemple, els nostres missioners i missioneres, que són testimonis vius de l’Evangeli en els països del Tercer Món, -només amb el que fan- sempre seran notícia i sortiran a les pàgines dels diaris. La Mare Teresa de Calcula era la única dona que sortia a l’”Hola” i al “Lecturas” sense maquillar-se. Els discursos, l’adoctrinament i la propaganda ja no hi tenen cabuda a la premsa. En canvi, la vida, el signe i la imatge, sí.
Toni Olives Camps
No hay comentarios:
Publicar un comentario