Llegint "Bajo el magnolio"

EL MEU PI

“Tenir un fill, escriure un llibre, plantar un arbre...” Son tres coses que diuen que un ha de haver fet durant la seva vida... tot això ja ho he fet i me’n sento molt orgullós. El sembra l’arbre ho vaig fer quan devia tenir dotze o tretze anys, vivint al camp. Els meus pares vien de l’agricultura i la ramaderia. Anant un dia per un pinar, vaig descobrir un pi petit de just d’un parell de pams, i vaig pensar a l’hombre de tants de grossos, trigaria molt temps en créixer. Va ser així que vaig decidir endur-me’l, per sembrar-lo en un lloc on li donés més sa llum des sol. Amb l’ajut d`un xapó el vaig arrabassar amb molta cura i el vaig sembrar en un corral que hi havia vora un pou. “Els corrals son unes construccions circulars de paret seca, que servien per protegir les figueres”. Dins aquest no hi havia cap arbre, només males herbes que me vaig entretenir a netejar. Vaig cavar sa terra i hi vaig sembra el pi regant-lo amb aigua dels abeuradors que hi havia vora el pou. Cada setmana anava a veure el meu pi, que vaig anar regant i netejant de males herbes, fins que me vaig adonar compte de que estava ben arrelat, i havia crescut sortint per damunt de la paret del corral i, que ja aclimatat al lloc, podia viure per si sol.
Desprès de més de cinquanta anys, passejant pel camp com m’agrada, vaig anar a veure el meu pi. Avui és un pi gran, amb una soca ben gruixuda, tindrà una alçada d’uns tres metres, i permet el poder seure´s a la seva ombra, li vaig fer fotos i el vaig contemplar amb orgull durant molt temps, en silenci; tot recordant aquells anys de la meva infància...
Contemplant el meu pi, vaig pensar que quelcom semblant ens passa amb les persones. Si de petits ens desenvolupem dins un terreny familiar propici, on hi hem rebut amor, on hi hem estat educats, on hi hem crescut mamant els valors humans més elementals, vol dir que he crescut arrelats amb bona terra, forts per a resistir qualsevol embat.
Si els infants quan son petits, son com aquesta petits arbres, fràgils, indefensos, que necessiten mamar del pit de la mare,gaudir del seu escalfor humà, de, a mesura que creixen, ser protegits de les males herbes, - les males companyies -, perquè arribats a l’adultesa, puguin fer front a la vida per si sols., superant qualsevol dificultat o contra temps.
Me vaig acomiadar del meu pi tot pensant en que me falta una cosa, -la quarta cosa -, que me faria molta il•lusió. Que en deixar, aquest món dipositessin les meves cendres vora les arrels del meu pi emparat per la seva ombra...

Toni Olives Camps