PASAPORT A L’INFINIT
Vivim en un planeta que traspua vida per tot arreu, tot tipus d’animals, vegetació, insectes, aus; plantes marines i gran diversitat de peixos al mar... Dins aquesta immensa varietat de vida hi destaca l’ésser humà, dotat d’intel•ligència, el que hauria d’implicar que el nostre mon fos un paradís. Un paradís on hi predominés i es respectés la dignitat de totes i cada una de les persones. Tots som una mateixa raça humana, tots vivim en un mateix mon, tots haurem de denier els mateixos drets i les mateixes oportunitats, tots contemplats com a ciutadans del món, sense posar etiquetes ni classificar les persones per classes o categories.
Quan ens posem a classificar i catalogar persones, comencem a excloure i marginar, i ens sentim els uns superiors a els altres, amb saviesa que els altres, amb més poder, les millors, començant així, a deixar consemblants, tirats a la vorera, a destruir o eliminar a aquells que ens fan nosa... L’home pot ser el més intel•ligent del planeta, però sembla no s’ha posat a pensar que, és el més irresponsable, el més depredador el més destructiu i sanguinari. Els humans me sembla no tenim pressent, que tots neixen en igualtat de condicions, “nus”, i ens marxem en igualtat de condicions “nus”, amb les mans buides, sense que ens puguem emportar rés del que hem acumulat en aquest món. Si ho miréssim així, penso estaríem d’acord en que és necessari que hi hagi una justa distribució de bens i recurs arreu del mons, i no fer per lo tant diferencies dins aquest espai que tenim entre la vida i la mort.
Dins aquest nostre món, ens troben amb dues grans espirals a distingir, la de la violència, l’exclusió, el rancor i l’odi; una espiral que destrueix i autodestrueix l’home, de manera miserable. L’altre espiral és la del amor; l’amor desinteressat entre persones, que perdona i reconcilia, que comparteix amb els altres. L’amor quan es contagia en les persones, fa créixer aquesta espiral en l’espai i en el temps, és el passaport a l’infinit, perquè allò que queda i es recorda quan una persona mor, és la capacitat que va tenir en aquest món de estimar. Només l’amor, transcendeix a l’infinit! Només l’amor perdura en el record de les persones. Una qualitat o valor, que a tots ens cal practicar i acabo amb una frase de Sant Agustí “estima i fer el que vulguis” i és que si un estima, mai farà mal a ningú.
Toni Olives Camps
Quan ens posem a classificar i catalogar persones, comencem a excloure i marginar, i ens sentim els uns superiors a els altres, amb saviesa que els altres, amb més poder, les millors, començant així, a deixar consemblants, tirats a la vorera, a destruir o eliminar a aquells que ens fan nosa... L’home pot ser el més intel•ligent del planeta, però sembla no s’ha posat a pensar que, és el més irresponsable, el més depredador el més destructiu i sanguinari. Els humans me sembla no tenim pressent, que tots neixen en igualtat de condicions, “nus”, i ens marxem en igualtat de condicions “nus”, amb les mans buides, sense que ens puguem emportar rés del que hem acumulat en aquest món. Si ho miréssim així, penso estaríem d’acord en que és necessari que hi hagi una justa distribució de bens i recurs arreu del mons, i no fer per lo tant diferencies dins aquest espai que tenim entre la vida i la mort.
Dins aquest nostre món, ens troben amb dues grans espirals a distingir, la de la violència, l’exclusió, el rancor i l’odi; una espiral que destrueix i autodestrueix l’home, de manera miserable. L’altre espiral és la del amor; l’amor desinteressat entre persones, que perdona i reconcilia, que comparteix amb els altres. L’amor quan es contagia en les persones, fa créixer aquesta espiral en l’espai i en el temps, és el passaport a l’infinit, perquè allò que queda i es recorda quan una persona mor, és la capacitat que va tenir en aquest món de estimar. Només l’amor, transcendeix a l’infinit! Només l’amor perdura en el record de les persones. Una qualitat o valor, que a tots ens cal practicar i acabo amb una frase de Sant Agustí “estima i fer el que vulguis” i és que si un estima, mai farà mal a ningú.
Toni Olives Camps
No hay comentarios:
Publicar un comentario