Publicat en el Diari Menorca 1 de novembre 2011
HALLOWEEN O TOTS SANTS…
No hi ha cap dubte de que ens agraden les coses d’importació, fins hi tot les tradicions. En aquest cas me referiré a “Halloween” o festa de les bruixes, que prové dels Estats Units, Canada, nord de Mèxic... Un festa que es celebra el 31 d’octubre i, que ha arrelat fort dins la nostre societat, degut als interessos comercials que hi fan el seu negoci; màscares, maquillatges, disfresses, les carabasses i molts altres objectes decoratius relacionats amb aquesta festa. Una festa que sembla vol fer ombra o suplantar, la nostre festa tradicional de Tots Sants. Dic suplantar, perquè me dona la sensació, de que volem evitar, portar els fillets al cementiri com és tradició anar aquest dia, per no parlar-los de la mort que gaire be no sabem com fer-ho, i tant mateix els disfressem de calaveres, vampirs, o monstres terrorífics, lo qual no deixa de ser curiós i contradictori.
De la festa de Tots Sant, crec que n´hem de mantenir la tradició d’anar al cementiri, no tant per intercedir pels nostres difunts, -allà només n’hi ha les despulles- i jo crec endemés, que més bé son els qui ens han precedit, que poden intercedir per nosaltres, que no pas tant nosaltres per ells. En cas de voler intercedir o resar per ells, ho podem fer a qualsevol lloc on ens trobem i sense necessitat de anar al cementiri. La meva creença és que els qui ens han precedit, gaudeixen de la plenitud de la vida, dins un altre dimensió que desconeixem, però en la que crec, sinó la vida humana per a mi, la consideraria un absurd. A més a més, és com un reconeixement de respecte i veneració, a tots els sants anònims que no han estat reconeguts com a tals, però que de ben segur, son tant sant com els altres, ja que l’únic mèrit que compte per aquesta distinció, és haver viscut estimant...
Però anant a la tradició de anar al cementiri per Tots Sants, en que son guarnits de tantes flors i llums de cera. Penso que és un bon moment, per anar-hi amb els fillets i parlar-los de la mort amb naturalitat, tot explicant-los que allà reposen els nostres familiars que ens han precedit i, que igual que aquelles flors tant polides i de tant colorit, es mustien i moren, i la cera es fon i les llums s’apaguen. A les persones també ens passa igual, i si som persones creients, també és un bon moment per parlar de la transcendència. De que creiem de que la vida no s’acaba quan morim, sinó que continua de manera diferent, els cos te data de caducitat, però no l’esperit... La mort és un realitat natural en la nostre vida. -excloent les mots violentes- de la que n’hauria de parlar amb tota naturalitat. Si que és cert que sempre és moment dolorós, perdre un ésser estimat, per els lligams que ens hi uneixen, però si és viscut com a un fet natural, sempre serà més fàcil, acceptar aquest transit. Sempre he tingut present a la meva avia Nina que morí quan jo tindria sis o set anys, el meu conco me va menar vora el llit i me va dir amb tota naturalitat, “l’avia a mort, s’ha dormit per sempre, ara és al cel” i sense preguntà, me vaig quedar tan tranquil.
Voldria que la festa de Hallowen no eclipsés la de Tots Sants, sinó que Tots Sants ens servis per reflexionar sobre el misteri de la vida la VIDA... Aquesta vida i mort que sempre van lligades, i que mai podrem esbrinar del tot. Jo personalment però, davant creure o no creure he optat per lo primer. Crec que l’espiral de la vida està oberta a l’infinit, per damunt de l’espiral de la mort i això és el que dona sentit a la meva vida.
Toni Olives Camps
De la festa de Tots Sant, crec que n´hem de mantenir la tradició d’anar al cementiri, no tant per intercedir pels nostres difunts, -allà només n’hi ha les despulles- i jo crec endemés, que més bé son els qui ens han precedit, que poden intercedir per nosaltres, que no pas tant nosaltres per ells. En cas de voler intercedir o resar per ells, ho podem fer a qualsevol lloc on ens trobem i sense necessitat de anar al cementiri. La meva creença és que els qui ens han precedit, gaudeixen de la plenitud de la vida, dins un altre dimensió que desconeixem, però en la que crec, sinó la vida humana per a mi, la consideraria un absurd. A més a més, és com un reconeixement de respecte i veneració, a tots els sants anònims que no han estat reconeguts com a tals, però que de ben segur, son tant sant com els altres, ja que l’únic mèrit que compte per aquesta distinció, és haver viscut estimant...
Però anant a la tradició de anar al cementiri per Tots Sants, en que son guarnits de tantes flors i llums de cera. Penso que és un bon moment, per anar-hi amb els fillets i parlar-los de la mort amb naturalitat, tot explicant-los que allà reposen els nostres familiars que ens han precedit i, que igual que aquelles flors tant polides i de tant colorit, es mustien i moren, i la cera es fon i les llums s’apaguen. A les persones també ens passa igual, i si som persones creients, també és un bon moment per parlar de la transcendència. De que creiem de que la vida no s’acaba quan morim, sinó que continua de manera diferent, els cos te data de caducitat, però no l’esperit... La mort és un realitat natural en la nostre vida. -excloent les mots violentes- de la que n’hauria de parlar amb tota naturalitat. Si que és cert que sempre és moment dolorós, perdre un ésser estimat, per els lligams que ens hi uneixen, però si és viscut com a un fet natural, sempre serà més fàcil, acceptar aquest transit. Sempre he tingut present a la meva avia Nina que morí quan jo tindria sis o set anys, el meu conco me va menar vora el llit i me va dir amb tota naturalitat, “l’avia a mort, s’ha dormit per sempre, ara és al cel” i sense preguntà, me vaig quedar tan tranquil.
Voldria que la festa de Hallowen no eclipsés la de Tots Sants, sinó que Tots Sants ens servis per reflexionar sobre el misteri de la vida la VIDA... Aquesta vida i mort que sempre van lligades, i que mai podrem esbrinar del tot. Jo personalment però, davant creure o no creure he optat per lo primer. Crec que l’espiral de la vida està oberta a l’infinit, per damunt de l’espiral de la mort i això és el que dona sentit a la meva vida.
Toni Olives Camps
No hay comentarios:
Publicar un comentario